Tancant el cercle.

Les mines de Potosí ens van marcar emocionalment, però el que va venir després ens va marcar físicament. L’energia no se’ns esgotava, era un no parar, exercici constant. En busca de reptes cada cop més forts, vam acabar mig morts després de 2 dies de caminata per el canyó del Colca. Una pujada empinada de 3 hores, va acabar amb nosaltres. Esgotats a la cima, vam decidir que ja n’hi havia hagut prou i que necessitàvem una mica de relax, tranquil.litat i descans. I així vam passar un parell de dies gaudint del sol, les piscinetes i les cartes. Ara ja a Cuzco, tanquem el cercle amb les piles cargades per explorar una nova zona, un nou país, el més anhelat de tots, el que espero conèixer més profundament i el que em farà conèixer enacara millor al petardu que m’acompanya. Venezuela. Abans, però, un temps per vosaltres. Una estona davant d’aquesta màquina, per explicar-vos amb més detall el viscut aquests últims dies.

A Uyuni arribàvem a les 01.00. L’hostal just al costat de la parada del bus ens va permetre agafar el llit ràpidament i descansar per poder gaudir millor dels paisatges que ens esperaven. En 4x4 vam recórrer aquesta zona del sud-oest de Bolívia en direcció a la frontera amb Chile. Amb els ulls oberts com dues taronges contemplàvem a través de la finestra del 4x4 la sorprenent diversitat i la bellesa impactant dels entorns per els que passàvem. Per el camí ens aturàvem per intentar captar amb les fotografies la preciositat que els nostres ulls veien mentre passejàvem bocaoberts sense cansar-nos de mirar i escoltar la poderosa pachamama. Diuen que a vegades una imatge val més que mil paraules. En aquest cas crec que és bastant cert, us deixo fotografies perquè corroboreu el que us estic explicant, però tingueu present que una imatge no et pot transmetre el mateix que la ‘realitat’.

illa dels cactus gegants enmig del salar

treballant al salar

hotel de sal

arbre de pedra

laguna colorada.

dessert Salvador Dalí ( ja saps que la poso per tu)

El tur ens deixava al punt de migració. Segell de sortida i cap a Chile. Ens acomiadavem dels diferents companys del curt viatge, del conductor i de la cuinera. La cuinera…. Quin greu em sabia… i és que ens va fer uns menjars exquisits. Sí deliciosos. Que la carn del primer dia fos dura i d’un fort gust extrany no era culpa seva… és que era llama. Sort que no en vaig menjar. En Samuel no va ser tant afortunat. La gula el va precipitar.

San pedro d’Atacama era el primer lloc que coneixiem de Chile. No n’esperava gaire. El venen com a molt turístic i car, però estranyament, em va encantar. No é que els falti raó a les guies. És un petit poble de 3500 habitants que viuen exclusivament del turisme i on n’abusen. Chile és el país més car de sudamèrica, i aquesta, la ciutat més cara de la república. Venint del país més barat, imagineu l’impacte. Tot i així, posar un peu al poblat va fer que la meva energia i alegria augmentés considerablement. Després de temps a les regions andines amb fred, mantes i polars, l’energia positiva dels rajos de sol eren molt ben rebuts per el meu cos. Quin gust! L’ambient, evidentment, canviava. La plaça envoltada d’edificis blancs li donava un toc mediterrani que no és d’estranyar que m’agradés. Però és que a més a més, San pedro d’atacama té un toc especial. Un indret bohemi i juvenil. Un Jove chilè, s’oferia amablement a acompanyar-nos fins l’hostal que no sabia on era. Amb un estil ‘hippie’ ens parlava molt amigablement. Deia que feia tard a la feina, però seguia ajudant-nos amb la búsqueda. Fins la porta ens va acompanyar. Després ja marxava a la feina, a pas lent, sense estrés. El caball podia esperar una estoneta més l’aigua.

A l’hostal al que vam estar es respirava en mateix ambient que al poble. Bohemi i juvenil. Un pati amb barbacoa i ple d’hamaques, unia els diferents joves, majoritàriament llatinoamericans, que s’allotjaven allà. Recomanacions de boca en boca, finalment vam optar per anar a veure la posta de sol a la vall de la lluna. Amb la bicicleta llogada i innocents de la pujada que ens esperava, pedalejàvem entre cordilleras volcàniques. La pujada era una senyora pujada. Vam haver de tragar l’orgull i baixar de la bicicleta per fer un tors caminant. Sort, perquè al acabar la bicicletada havíem de pujar unes dunes. I si haguéssim arribat massa fets pols no haguéssim pogut veure les Increibles vistes. La tornado va ser una mica més feixuga. La nit ens va caure a sobre, i una llanterna se’ns va trencar. Però poder tornar a gaudir d’un cel tan replet d’estels, compensava.

No l’havíem tingut prou, i l’endemà tornàvem a agafar la bicicleta. Aquest cop amb una taula de sandboard a l’esquena. A la vall de la mort anàvem en busca de dunes gegants per la que baixar fent aquest nou esport. El camí fa ser llarg, semblava que no arribaríem mai. El sol era horrible, i en un petit moment d’histerisme meu reia que estava agafant una insolació. Ple desert, una del  mig dia. Pujar dunes caminar, que fas 2 passos endavant i un enrere, amb una taula de sanboard per baixar a 2 per hora no em compensava. Un cop vaig pujar la duna, en vaig tenir més que suficient. Sort que a en Samuel tampoc li va agradar gaire. No tots els esports poden estar fets per nosaltres.

Som més de mar. I així ho comprovàvem al arribar a Iquique. Una ciutat de la costa nord de Chile. EL simple fet de seure arran de mar, tancar els ulls i respirar aquesta olor de sal amb el so de fons del cop de les onades ala vora del mar, és un gran perfecte, únic i màgic. Increïble. Que fàcil és sentir-nos plens, vius i feliços a vegades.

Vam estar una estona passejant per la platja observant diferents joves que feien surf i bodysurf. Ens van entrar ganes de fer-ne, però el fred ens aturava. Ja estarem a platges amb millor temperatura per iniciar-nos a aquests esports que a tanta gent ha enganxat i enamorat.

No ens vam quedar massa temps a Iquique. La ciutat no tenia cap màgia especial, i començàvem a observar el que ja ens esperàvem. Un país ja més occidentalitzat. Hotels enormes arran de mar i passejos marítims nous ens feien sentir en un indret més proper al de casa nostra. Però aquest cop no era el que més ens agradava. Sí, els cotxes paraven davant dels passos peatonals. Creuar un carrer no era una cursa de terror. Els busos eren còmodes, amb les finestres tancades i no trencades. Als hostals aigua calenta a les dutxes, a la primera. No veies nens pels carrers dedicant-se a la venta ambulant. Tot i així, trobàvem a faltar l’ambient de Perú i Bolívia. Més semblants entre ells i amb poc en comú amb Chile. Els menús per 2 euros, els trets característics de la seva gent i el petit caos dels carrers plens de venedor i gent cridant ens mancaven. Sense presa però sense aturar-nos gaire, a Perú vam tornar.

Ja a la frontera ens posàvem contents al començar a identificar coses més peruanes. Diferents accents, i menús amb ‘ají de gallina’ ens feien sentir el Perú més a la vora. A Tacna vam passar el primer dia. VAm estar-hi de pas per dirigir-nos a un altre dles nostres objectius. Arequipa. Una colorida ciutat colonial, on t’estressen dient que tots els taxis grocs que veus són ‘ticos’. Taxis no oficials que freqüentment practiquen el secuestro express. Puges i et porten a un caixer, a que buidis les tarjetes. Però és que tots els carrers eren grocs! Inundats de ‘ticos’. Pocs taxis oficials es veien. Molts pocs. Res ens va passar. Vam disfrutar de a ciutat, passejant i visitant el museu on es troba la mòmia de la famosa Juanita. Una nena, filla de la noblesa inca, que va ser sacrificada com a ofrena als Déus. Arequipa està envoltada de volcans, i els inques creien que les erupcions, sismes etc eren càstics dels Déus i per això portàvem ofrenes als diferent volcans on s’han trobt, a part de la ‘juanita’ altres nens i altres objectes. Aviat vam anar a dormir, a les 03.00 ens passarien a buscar per el super trekking que va acabar amb nosaltres.

El canyó del Colca. El segon més pround del món. Va ser tot un repte. Esgotador, però genial. A la cruz de Còndor  vam aconseguir veure dos d’aquests animals, símbol del perú i en perill d’extinció. Era bonic veure el seu vol. Després ja començava lo dur. 7 hores de caminata, el primer dia. En Samuel aviat ja firmava quan ens proposaven fer només la meitat a través d’una altre ruta. Per sort, en seguida va dir que no, que havíem vingut per fer la ruta llarga i així va ser. Ens consolaven dient que el primer tram era tot baixada. Però vaig patir com res. Notava que els genolls se’m cansaven i es que era cam´ñi de terra i la baixada empinada. Cap al final ja notava la tremolor de les meves cames com a señal de que no podien més. Una paradeta per dinar i vam continuar. Un sol horrible, i a amb l’altura senties els rajos molt propers. Vinga pujar per després baixar. Camí interminable. Finalment vam arribar al oasis de la profunditat del canyó on una esplèndida psicina ens cridava perquè ens féssim un bany.  Però lo pitjor estava per arribar. 3 hores de pujada de pendent impressionant. Un guia es espantava dient-nos que molts no poden, que joves forts de 22-23 anys havien acabat plorant de la desesperació de veure que no podien més. Molts contractaven mules, per pujar sobre elles. Tot i que vaig tenir els meus dubtes, no en vam llogar cap i al dia següent vam aconseguir pujar la muntanya sencera. Quin gust arribar a dalt, amb la sensació de satisfacció i seure a la roca observant les vistes panoràmiques. Genial. Però vam dir prou. Ho hem aconseguit, ens mereixem descans.

Com un ànec marejat. Així és com em sentia al caminar. Vaig estar 2 dies notant com el tibaven els bessons a cada passa que feia. No va ser cap sorpresa, realment ja me les esperava. Però les vaig rebre amb satisfacció i orgull. Una visita a les línies de Nazca va ser tot el que vam fer abans d’adaptar-nos a la vida del relax i meditació. Vam veure-les d’un mirador des del que només es veuen 3 figures. El passeig en avioneta val 120 dollars. Es veu que han pujat els preus perquè han fet renovació d’avionetes degut als diferents accidents passats. De totes maneres, vam preguntar, i ens explicaven que aquell dia cap volaría. Pisco no es negava a portar-lis la gasolina i per Tant no hi havia manera d’enlairar.

El calor d’aquestes zones ens va ajudar a relaxar-nos. Banys a les piscinetes en companyia d’una arequipeña –cuzqueña et ens donaven tranquil.litat per a fer resums mentals de les aventures i experiències viscudes. Passeig per les illes ballestes, les galàpagos dels pobres, és l’únic que hem fet aquests últims diez. Pingüins, lleons marins i dofins rodejaven el vaixell per el que fèiem el tor per aquests mars on la olor és molt desagradable degut a l’enorme quantitat d’ocells que hi volen i hi deixen els excrements.

Avui hem arribat a Cuzco. Hem tancat el cercle. Entreobrir un ull al bus m’ha permès reconèixer immediatament Cuzco i veure que arribàvem al punt final d’aquest viatge. Una sensació de felicitat i alhora de tristesa m’ha envaït. M’he adonat que Cuzco ha deixat petjada en mi. Que el sento com una ciutat molt a dins meva. Espectacular, màgica, amb una energia especial i que sempre em portarà bons records. Em sap greu marxar. Però és el que ara toca. Em queden 2 dies per acomiadar-me d’aquesta ciutat. Per passejar per els seus carrerons i gravar les diferents sensacions que m’envaeixen. He fet tot el que volia i més. El viatge per aquesta regió sempre estarà dins nostre. I sempre que volguem, tot i que substituint la cuzquenya-arequipenya-pacenya per uns estrella, mirarem les fotografies, llegirem els dietaris i retornarem a aquesta regió que tant ens ha donat.

PD: demà penjo les fotossssss.