Rutina Trencada

Per fi, dilluns, vaig conèixer el projecte del que formaré part aquest mes que estic a Cusco. Si no hagués estat per l'enorme retard del viatge, divendres ja hagués mitigat la curiositat que em menjava per dins. Però tot arriba, i lo bo es fa esperar. Després de 45 minuts de camí, part totalment aixafada dins una mini buseta que anomenen 'combi', i part plantant cara a una forta pujada que em feia quedar sense aire, vam arribar al 'local'. Assegua en un banc intentant recuperar la respiració, contemplava les increïbles vistes de la ciutat sencera. L'altura també té certes aventatges. Encara esbufegant, em creuava amb els primers somriures de petits curiosos que s'acostaven observant-me amb detenció esperant qualsevol petita senyal per ja abraçar-me i interrogar-me.  Estan acostumats al pas de voluntaris per el projecte i saben que en nosaltres troben les abraçades i atencions que a molts els manquen de mala manera... El tema de les carències afectives és un tema que està en el punt de mira dels diferents psicòlegs i treballadors que dia a dia s'esforcen per unes millors condicions d'aquests nens.



Vistes des del projecte.



Després d'una petita visita guiada per una ja veterana voluntària per els diferents 'locals' del projecte; Marlen, la coordinadora del projecte, ens va rebre i donar informació de primera mà sobre l'organització i funcionament de l'Assossiació Huchuy Yachaq. L'associació està en un barri marginal de les afores de Cusco, Hermanos Ayar. Està enfocat als habitants d'aquesta zona però també venen nens de barris dels voltants. L'associació va néixer amb la finalitat de proporcionar un lloc alternatiu per als nens que es dedicaven a la neteja de làpides dels cementiris o venda ambulant. Es pretenia disminuïr les hores de feina dels nens i oferir un programa assistencial per a ells i les famílies. L'associació s'ha integrat bé al barri i així ha anat marcant-se diferents objectius enfocats a la problemàtica social del barri. La desestructuració familiar, l'escassetat de recursos, risc d'exclusió social, l'alcoholisme i el maltractament infantil són el pa de cada dia. La feina és dura, els obstacles no falten, el progrés és lent, però petits avenços donen gran energia als membres per no tirar la tovallola i no perdre la motivació ni l'esperança.

Part del barri

Es fan tallers per a grups de totes les edats. Dilluns vam fer-ne un als pares de família. Estava enfocat al tema dels fills. La importància de l’afecte i de responsabilitats adequades a la seva edat. Nens de 7 i 8 anys tenen prácticament el rol de mare-pare envers els seus germans… Són temes delicats i que s'ha d'anar en compte amb el que es diu i sobretot com es diu. L’idioma amb alguns era un entrebanc. 3 de les dones tenien un castellà molt pobre, costava molt entendre-les. El quechua és el seu mitjà de comunicació Per sort, l’assistenta social el dominava. Vaig fer alguna posadeta  de pota al ignorar que algunes no sabien ni escriure el seu nom. De totes maneres, crec que jo li donava més importància que ells. Si bé al principi em sentia rara i em donava la sensació que l'interès i la involucració no era excessiva, sorpresa que em vaig enduur amb la progressiva participació que hi va haver. I no només això, sinó que els agraïments, comentaris del final i les demandes per una propera trobada, em van omplir i robar varis somriures de satisfacció. La majoria d’assistents eren dones, però també van venir 2 homes, un dels quals venia un pèl ‘feliç’. La meva admiració per aquestes dones, sobretot les d’aquests zones marginals, és enorme. Una pena que no tothom les vegi amb els meus ulls…

Tenia ganes de començar una nova rutina. Per molt que li donguem sempre connotacions negatives, la necessitem. Ens dona ordre, tranquil.itat i ens permet veure el progrés en el que fem. Un altre cop la meva paciència es va posar a prova. Quan ja havia saborejat i tastat la feina en la que tenia tantes ganes d’involucrar-me, ens anunciaven que segurament durant 2 dies no podríem pujar al projecte degut a un ‘paro’ regional. L’ambient està cargadet, les eleccions regionals estan molt a la vora. El paro era, però, per un tema més en concret. Els cusqueños protesten per la construcció d’una hidroelèctrica que prendrà aigua d’un riu de la regió per derivar-les al departament veí, Arequipa. La municipalitat d’Espinar, pertinent a la regió cusqueña, és la que es veu realment afectada per aquest projecte al tractar-se d’una zona emminentment agrícola on l’aigua del riu és un pilar bàsic. 

Acabava de començar la meva labor i ja tenia dos dies més lliures. I no és que els membres el projecte fessin vaga, sinó que tot el transport estava aturat. Les carreteres estaven totalment buides. No és com a casa nostra, que si hi ha vaga de autobusos prenem el vehicle particular. Les avingudes principals plenes de gent caminant i fent partits de futbol demostraven la importància del transport públic. No sentir els claxons constants que penetren les orelles en un dia de cada dia es feia estrany. Varem caminar per les avingudes principals i demés carrers fins al centre, on varem poder sentir els discursos dels manifestants. Càntics referents a la lluita del poble, a la resistència d’aquest i a la reclamació dels drets sobre recursos bàsics, com l’aigua. Discursos més propers a l’època dels nostres pares a casa nostre. I és que en aquests països, una bona part de ‘el poble’, encara viu en condicions mínimes.

Un taxista ens explicava que el sou del seu pare, professos a la ciutat, era de 300 soles. 1 euro són 3,5 soles. Així que feu contes. Tot i que l’economia és, recentment, considerada bastant sòlida, un 40% de la població encara viu sota els umbrals de pobresa i els índex de desigualtat són elevats.

Després d’aquests dos rars dies vaig poder tornar a disfrutar dels somriures d’aquests nens que em roben el cor. Dijous, però, tampoc va ser un dia de cada dia. Era el dia de l’estudiant, i com a tal, varem organitzar diferents activitats i jocs perquè fos un dia ‘especial’. Tot i que a ells els encantaria que cada dia fos així, l’endemà vam recuperar la normalitat i vaig estar treballant amb la psicòloga infantil fent constel.lacions familiars a un grup de 10 nens.

Aprofitant el cap de setmana gaudint dels menús de 3 soles, assistint a festivals i explorant diferents racons d e la ciutat, espero ansiosa l’arribada del dilluns per aprofitar bé la meva estància aquí, empapar-me i aprendre tot el que pugui i més.

PD. Dir que ja ha passat més d‘una setmana i que ja he tingut temps per trobar-vos a faltar. Petons.

Primers dies, primer cap de setmana.

Amb un ull mig obert i l’altre totalment tancat posava el meu primer peu a Cuzco. Només sortir de l’avió ja em veia envoltada de la bellesa d’aquesta antiga capital de l’imperi inca. I és que l’aeroport està prácticament al mig de la ciutat.  Una pena, perquè tot i que hi han projectes per traslladar-lo a les afores, sembla ser que els interessos de la capital no ho deixen tirar endavant. A Lima no li interessa que Cuzco passi a ser un aeroport internacional. Evidentment.

Acabava de passar la nit en blanc. I ja sabeu que jo m’adormo a qualsevol racó, però un jovenet ben perdut, entrajat i amb una placa on deia ‘hermanos de jesucristo no se ke’ va veure en mi la seva salvació. Es va aferrar a mi com el nen que no deixa anar la mà de la mare; i amb les seves paraules em va demostrar el rentat de cap que li havien fotut. Missioner mormó destinat a Colombia, 2 anys escoltant sermons  i aïllat de la realitat,  ara aterrava al seu país totalment despullat. Estalviaré citar frases seves... que no eren més que repeticions els discursos que havia sentit.

El cansament i la fred eren els meus dos enemics. El Sr Jorge m’esperava amb un cartell amb el meu nom complert i sense cap error. Que raro!  Després d’una agradable rebuda, ràpidament ens vam dirigir cap a la meva nova ‘casa’. M’esperava el remei contra els meus nous mals. Si bé el haver passat la nit a Bogotà, 2800 m d’altura, feien que el canvi d’altitud no fó tant radcal, els discursos de l’Edem, el noi mormó, van fer que el meu cansanci fos brutal i això era un gran enemic del soroche (mal d’altura). Un mate de coca m’esperava. Inclús les fulles em vaig haver de menjar. Això em recomanava la dona de la casa, la Sra Betty, que després de donar-me una enorme abraçada i mil petons, ja em tractava com a una filla. Després de pendre el remei casolà ja estava preparada per el que fos. I la falta d’hores de son, no van ser un impediment per començar a conèixer i patejar el preciós vall sagrat.

El vall sagrat els incas, ubicat als andes peruans, és una preciosa regió impregnada d’aquesta impressionant cultura. La inca. Situat al norest de la cuitat de Cuzco i de fácil accés des d‘aquesta, era una zona molt apreciada per els incas per la seva ferlitat. Diuen que és el millor lloc per conèixer i impregnar-se d’aquesta fascinant cultura. Apart de l’enorme quantitat de restos arqueològics i el màgic Machu pichu, la vall està formada per un conjunt de pobles andins, on les comunitats quechuas segueixen mantenint les seves arrels. Una carretera uneix els diferents poblats i facilita el recorregut per aquesta.  El cap de setmana he recorregut la part més sur de la vall. Començant per raqchi i visitant andahuaylillas, pikillacta i tipon; l’endemà vaig gaudir del més proper saqsayhuaman. Allà  feien un ritual, que té lloc un cop a l’any, més simbòlic que res, sobre el pas de l’adolescencia a l’adultesa. El Warachicu. Al ritme del so relaxant i nostàlgic e la flauta andina, els joves feien una serie de balls i havien de superar unes proves físiques amb l’obstacle el foc en el punt de caiguda. Es veu que hi ha bastants esforços per conservar les tradicions i l’idioma quechua. Una pena que un idioma, riquesa cultural d’un país, s’associi a la marginalitat i a la pobresa i sigui, a vegades,  un ‘motiu’ de rebuig social.



Un cap de setmana complert i intens. Ja acomodada en aquesta nova regió, les meves primeres sensacions han estat positives. Els mates de coca i la ingesta de les mateixes fulles han fet que el mal d’altura no hagi estat cap entrebanc per gaudir d’aquest nou entorn i la seva gent. Gent molt característica. Robes i pentinats típics andins. Llargues melenes negres precioses, recollides en una o dues trenes i cobertes per barrets. Bosses i robes de colors amb tons rosats i vermells llamatius. Ulls axinats, negres, amb mirades perdudes, com nostàlgiques. Gent tranquil.la, humil, tendre. Estic segura que interactuar i treballar  amb aquesta gent serà molt satisfactori.



La primera a saqsayhuaman i l'altre al centre de Cuzo. Tots estan allotjats a la casa on estic. La majoria també treballa en el projecte.Sóc la més jove ja que la menor té 31 anys. Tot gent molt interessant.



El Warachicu. No són les millors fotos del món.... Desde lluny, idesprés se'm va acabar la bateria i pum, fomuda.






Primers entrebancs

M'encantaria estar escrivint les meves primeres impressions sobre el cor d'Amèrica llatina, pero no. Encara no. Puc descriure-us l'increible entorn en el que estic, on cada racó és un món per descobrir....No dóno a l'abast observant tot el que m'envolta, no em vull pedre cap detall, i és que l'aeroport de Bogotá és fascinant.... Tinc un McDonals a davant i una perfumeria a darrera. Una botiga de telefónica a la dreta i un parell de guardies amb metralletes o el que sigui al fons a l'esquerra. I jo aquí, tota tirada en mig del passadís principal. Però conectada. Sí!!!!!!!!! :S ...

Després de més de 24 hores de viatge encara estic a Bogotà. I és que la flor el cul que sempre em dieu que tinc, definitivament, l'he perdut. Jo i la meva germana ja ens miravem amb un somriure forçat d'aquells que deixem anar per canalitzar els nervis o per no plorar, quan una 'molt agradable' asafata ens explicava, més fredament impossible, que l'avió arribava amb retard i que, segurament, passaria la nit a Bogotà.... Tot i que després em varen donar falses esperances, a aquella dóna no li faltava raó. La foscor de la nit i les ganes d'agafar el llit i dormir no em van deixar observar gaire bé els carrers per els que ens portava una furgoneta, que, amb la música llatina a tot volum, ens dirigia per carreteres totes en obres cap a un hotel.

Avui ja porto 7 hores a l'aeroport... de les quals, 4, han estat una lluita constant. De mostrador en mostrador, em rebien amb un 'hola mi amor' 'linda senyorita', però es fregaven les mans i passaven el marró a un altre. Cansada de ser una pilota que s'anaven passant, he tret una mica de la mala llet juanola que ens caracteritza i he aconseguit que una joveneta m'ho arreglés tot. Em queden 6 hores i pico d'espera, encara. Però almenys ja estic tranquila, ja m'han arreglat tots els papers, s'han cuidat de les meves maletes i m'han donat de dinar. Així que res, només em queda esperar, i si tot va bé, demà sí que arribaré al meu destí, Cuzco.

Ultimes hores

El moment s'acosta i els nervis augmenten. Tant de temps perseguint un somni per acabar sentint que aquest m'ha atrapat a mi. Ja no hi ha marxa enrere. Ja no puc sortir corrents. Toca tragar saliva i fer el gran pas.

D'aquí poquetes hores, concretament 3, començarà el camí cap aquestes terres que tant he anhelat conèrixer. Sento nostàlgia abans de marxar. Una barreja de sentiments m'envaiex. De totes maneres sé que estic fent el correcte. Sé que aquesta serà una aventura molt important per mi. M'espera un gran aprenentge i creixement personal.

Sé que no em caracteritzo precisament per una constància en mails, diaris, blogs etc. Però crec que aquest cop serà diferent. Tant aquest blog com els mails que us enviaré (sí, us els enviaré, confieu en mi) seran una manera d'anar plasmant o congelant el que em vagi passant.

No vull tancar aquestes primeres línies sense disculpar-me amb tots aquells dels que a l'últim moment no em vaig poder acomiadar. Sentia que necessitava parar una mica de temps, escoltar el silenci i mastegar bé les coses.

Doncs res, allà vaig. Que tots tingueu un molt bon curs. Us aniré actualitzant i espero que vosaltres a mi també. I els que penseu que no tornaré, tranquils. Tornaré, segurament molt canviada, però tornaré.

Abraçada