Sense parar

Uns dies a l’hospital amb la única compañía dels tubs pels quals entra el suero per vena. Així és com hagués acabat si no fós perquè el pols amb la bacteria el guanyava jo. Amb els antibiòtics a la butxaca, la ruta ha  continuat. 

Vaig arribar a la Paz sense problemes, amb l’única pecualiaritat d’algunes anècdotes de viatge que ja vaig explicar. A la capital  em vaig atrevir a variar una mica la dieta i sortir del que era arròs, sopa de pollastre, pollastre i arròs. Els antibiòtics feien afecte, i el cos em deia que podia seguir.  Ens despediem de la Paz amb un passeig per el mercat de les bruixes. Uns carrerons plens de paradetes colorides. Enmig un jove intentaba vendrens unes ‘bizoteries’. ‘Para su chica’ deia. Quan jo li feia un gest de negacio, sense prejudicis salatava amb un’ pues para la otra’.

Potosí va ser la següent parada. L’estació no està preparada per rebre passatgers que arriven de passar nits senceres en autocars on la manca de mantes i de finestres ben tancades fan que 4 jerseis i una jaqueta no siguin suficients per dormir tranquilament sense tremolors. Potosí  està a gran altura, i a primeres hores del mati fa molta fred. MOLTA. I a l’estació sembla que la temperatura sigui encara més baixa que a fora.

Un recepcionista d’un hotel ens va deixar protegir-nos del fred i ens va servir un esmorzar que feia temps que no prenia. Quin luxe. La seva amailitat va capgirar el dia i va ens va fer  començar-lo amb molt bon peu. Menys mal, perquè amb lo que ens esperaba….

A un mercat a comprar fulles de coca i begudes per els miners ens portaven abans de fer la visita a les famoses mines de Potosi. Vam rebutjar l’opcio de comprar dinamita per veure una explosio. Nosaltres no voliem, i el comentari d’un israelita no va deixar opcio a disucisio. Amb un toc d’humor deia: no siusplau, ja n’he vist un munt. Aixi que amb la coca i vestits de miners ja estavem preparats per el passatge del terror. Haviem llegit sobre les mines de Potosí, però mai m’havia arribat a  imaginar el que els meus ulls van veure. Per molt que ho intenti explicar, crec que no hi ha prous adjectius per descriure la terrorificitat d’aquest indret. Us recomano de veritat un documental: ‘’the devil,s miner’’, perque us feu una idea del que hi ha en les profunditats d-aquestes terres.L’ Infern. Així ho describia un italià que vam conèixer. A ell, per mala sort, el guia el va dur fins al quart nivel de la mina. Molt més profund del que els turistes solen baixar. 2 hores allà dins  van  ser més que suficients. I vam anar quan hi havien pocs miners. Les agencies et fan firmar una abstenció de responsabilitat en cas d’accident o mort. Ës perillós. Camines per entre les vies de les vagonetes d’una i 2 tonelades que transporten minerals. S’ha d’anar molt en silenci per poder sentir quan vé una vagoneta i poder correr i axafar-se contra la ‘paret’ perquè la vagoneta no se t’emporti. Menys mal que vam anar-hi un diumenge, i podiem estar molt més tranquils. Sort. La respiració era complicada tot i que portavem  mascareretes. Evidentment ells no en porten. El calor era insoportable i la pols igual. Fins el segon nivel vam arribar nomes. És claustrofòbic, no veus la sortida, camines ajupida quan no t’has de mig arrestrar estirada per petits tunels. És un horror indescriptible.

Aquestes mines de plata es troben al Cerro Rico, tambe conegut com ‘la montaña que come hombres’. Es van començar a explotar al segle XVI i van fer de Potosí la ciutat més rica de Sudamèrica en aquells moments. Es calcula que 8 milions de persones hi han mort. Les mesures de seguretat son 0 i la major part dels pous no tenen ventilacio. Per això els miners se la passen mastegant coca. Ës tot el que tenen durant les variables hores diàries que hi passen. Les temperatures varien de 0 a 45 graus. Es diu que degut a estar exposats a moltes substàncies químiques, els miners sovint moren als 10 anys. Mireu el documental. Un dels protagonistas, un nen. I es que en aquest ambient tambe treballen nens de 12 anys.

Impactats i en silenci retornavem a la ciutat declarada patrimoni cultural mundial per la Unesco. Un passeig per els seus carrers ens ajudava a aclarar una mica la ment. Era justament el dia de la banera de Potos’i. Vam passejar per els mercats i vam xerrar amb la seva gent. Habitants orgullosos de la seva ciutat, i no tant del seu president. En samuel va trobat aliats en les seves protestes contra el seu estimat president i tot els que ‘l-apoyen.’

Al bus de cami a Uyuni no vam poder desconectar gaire. La impossibilitat de dormir degut al trontollar constant del bus, feia que els pensaments retornessisn al subterran inhuma per el que haviem passejat. Despr’es del que havia vist em dirigia a fer una excurci’o de 3 dies en 4x4 per gaudir de fantastics paisatges. Res no havia canviat per mi. Si, es bo obrir els ulls i reflexionar. Per[o una sensacio com de malestar s-apoderava de mi. Com de frustaci’o. I alhora d-injusticia. Desigualtat. Nosaltres hi anem de pas, protegits, a mirar. Ens escandalitzem i marxem. Ells es queden alla, cada dia, en conicions infrahumanes. Ells, nosaltres…

PD: No tinc m’es temps per escriure aix’i que: CONTINUARA…

No hi han accents perque no van en aquest teclat. Perdoneu el mal a la vista.

Ja a Bolívia

La paz. Capital més alta del món. A 3680 metres, a part de deixar-te sense aire, t’estressa. I és que dir que és caòtica és poc. Jo que pensaba que els crits de ‘sube sube’ i ‘baja baja’ de les combis cuzquenyes on lo únic que veies era l’axila dels del costat que t’estaves menjant eren una bogeria, no són res comparat amb el trànsit aquí a la Paz. Sóc conscient de que és una capital i de que estavem per el centre… però… quan al agafar el taxi a una de les vies principals el tio ha fet un tombo per girar en contra direcció.. em tapava els ulls amb les mans perquè veia inevitable un bon xoc. Però no, ens hem salvat, i m’he adonat que la maniobra no era res fora de la quotidianitat d’aquestes vies repletes de cotxes, busos, i inclús paradetes enmig de la rodona d’una de les places principals. En fi. El taxista tot tranquil comentaba: bueno sí, hay algunos accidentes, pequeños xoques, roces..’

Ahir a la nit arribavem a la capital. Després d’un viatge de casi 4 hores en bus, en el que a la meitat ens van fer baixar de sorpresa per creuar un estret del llac titi-caca. No t’avisen, no et diuen res, no t’expliquen absolutament res. El bus el posaven en una espècie de taula gran de fusta, que anava mig inclinada i que hagués jurat que no aguantaria el pes de l’autocar fins a l’altre banda. Però va resistir. I nosaltres, en plena foscor, en una barqueta com si fossim il.legals intentant creuar alguna frontera. Tota una experiencia.  Jo encara mig marejada per culpa del meu enemic, vaig aconseguir dormir intermitentment al llarg del viatge.

Sí, el  meu enemic, el bacteri a l’estómac. El que ja m’havia arruinat 3 dies de la meva ultima semana al projecte de cuzco. Sembla que no l’he rematat. Els nostres plans de fer la ruta de 4 hores creuant la illa del sol es van arruinar. Al principi jo capficada en que sí, que podía. Que tan sí com no, les meves cames volien correr per aquestes terres conegudes com el legendari lloc de la creació inca i on s’atribueix el naixement del Sol segons la mitología inca. Es diu que el gran Deu Viracocha va fer aquí la seva mística aparició. Finalment, al veure que no podía, vaig acceptar el meu malestar, em vaig resignar i vam pagar un ‘vaixell privat’ que ens retornés a la ciutat de Copacabana on hi havien metges. 400 pesos bolivians vam pagar. El pressupost de 4-5 dies. Però després ho passo en euros i m’adono que no és res. No arriba als 50 euros. I la salud ho val.  Total, a l’hospital, després de cobrar-me la tarifa especial per estrangers, em van dir que era el bacteri, i torno a estar amb antibiòtics.

Sé que el seguro ho cobreix. Però no vaig voler discutir. Total, eren 20 pesos bolivians, 2 euros i poc. Amb això dels ‘timos’ és un dilema constant. A estones t’indignes, perquè et canses de que et preguin el pèl. Però després penses, i dius, total, a mi no em vé d’1 o 2 euros, entenc que ho facin. Els taxistes et solen voler cobrar 5 o 7 soles més. Però, realment ens hem de posar a regatejar? No estem parlant ni d’un euro! En un país on el sou bàsic és de 600 pesos bolivians (65 euros)   és normal que vulguin treu-re un xic més dels que saben que tenen. Viuen del turismo. A més, el mateix turista s’ha encargat de fer saber que les quantitats de les que ens parlen no són res per nosaltres.  Ahir, mentre em dutxava per 5 bolivians en un hostal amb aigua calenta, en Samuel parlava amb una dóna que treballava allà feia 30 anys. A part d’ensenya-li una mica d’Aymara, li deia: - “ los gringos están muy locos, són muy altos, grandes y rubios, y pagan 25 dólares para ir en barco hasta la isla!!! I van tan contentos! Esto es mucho dinero!”. El preu, en realitat és de 25 bolivians, però, s’ha de considerar un robo o timo? Jo no sé que pensar… Igualment passa amb certs llocs, com les illes flotants o uros. S’ha convertit en un lloc molt turístic, on relament tens la sensació que tot és una paradeta conservada per el tursime. No dic montada, perquè evidentment era la forma de viure abans del turisme. Però l’atracció turística que té, ha fet mantenir-ho. Però de diferent forma. A cas no tenen dret de beneficiar-se i de progresar? De tenir noves comoditats? Però no, el turista marxa indignat, perquè no li agrada veure com ‘abusen’ d’ell, o li ‘fan l’espectavle’. En fi. A vegades en aquestes situacions, recordo les paraules d’una nena del projecte que em van xocar, i em van fer riure. Però poder no anava tan mal encaminada. No convençuda de la meva explicació del perquè era blanca, se li encenia la bombeta i em deia: ‘ya sé! Porque usted es turista y nosotros somos personas! Per molts sóm dollars-euros caminants. Bo, dolent? Que cadascú ho mediti.

PD: no porto el cable de la càmara a spbre, per tant, les fotos hauràn d'esperar.

Canvis

D’orella a orella era el meu somriure baixant les escales que guiaven els meus últims passos per la comunitat Hermanos Ayar. Els ulls aiguats els costava retenir les llàgrimes que volien baixar amb força perquè el pes de la tristesa del comiat era gran.

 La presència d’una de les persones més importants per mi, en Samuel, em va ajudar a no dramatitzar i a fer de la situació un ‘moment pont’. Pas d’ una experiència inolvidable, plena de sentiments, màgica, bonica, preciosa, més que genial a una plena de misteri, aventura, i il.lusió.  Escric ja inmersa en aquesta nova experiència de recórrer aquestes terres tan anhelades, però amb els pensaments volant, encara bastant freqüentment, cap a aquesta zona alta de la ciutat. Allà on una part de mi sempre estarà. I és que el temps vola, però certs sentiments són eterns. Igual que algunes imatges. L’imatge d‘en Jimmy abaixant el cap dient-me ‘estoy muy triste porque seguro que no vuelve’, o la d’en Marcos donant-me l’abraçada més gran que segons ell ha donat mai, o la de la Madelí regalant-me amb tot el carinyo una pulsereta feta per ella són un tresor enorme i etern. Cada vegada que em passin pel cap, se’m remourà tot, m’entrerà nostàlgia, recordaré molts moments i, lo més important, se’m tornarà a dibuixar un somriure d’orella a orella.

La festa de comit va ser tot un éxit. Molt intens. Igual que tota la setmana en sí. No em va donar temps a ‘assumir res’. Començar la setmana amb una neteja corporal forta no estava en els meus plans. I el passar casi tres dies al llit, netejant tot el meu interior, van fer que a moments pensés que no em donaria temps a fer-ho tot. Però quan les coses es fan amb amor, carinyo i il.lusió; surten. L’escenari per els titelles va quedar macu. I els migdies quedant-me al projecte enganxant cartrons amb l’ajuda d’alguns nens que no es separaven de mi han estat especials i la gana ha valgut la pena. L’atrapasomnis crec que ha sigut un detall molt maco. Fet per mi, amb l’ajuda de les altres noies, hi he penjat varis somnis que els mateixos nens han escrit. Molts desitjos de conèixer España, però també de que els voluntaris tornin. Alguns, no hi creien gaire ‘ como voy a pedir nada si soy pobre’, altres, poder més innocents, ben il.lusionats ‘y se pueden cumplir?’. Espero que alguns es puguin fer realitat, però sobretot,espero que, com nens que són, somiin i tinguin il.lusions.

El viatge amb en Samuel ja ha començat. Amb poques hores de son vam pujar el famós Waynapichu. Unes vistes espectaculars. I és que espectacular és tot el que hem vist. Hem estat rodejats de màgia, de cultura, de fascinació. Tot el cap de setmana amb la boca oberta, maravellats. Les sensacions són inexplicables i lo après és molt per concentrar-ho en poques línies. Així que la propera vegada que tingui més temps, escriuré amb totes les informacions rebudes sobre la culta inca. No serà aviat, perquè d’aquí unes horetes agafem el bus cap a Puno per explorar el famós llac titi-caca- L’orinador queda enrere. Però en una llibreteta anotem cada dia el que fem i com ens sentim. Així que no us preocupeu, Internet se’n troba a tot arreu. Espero no trobar-ne a les illes del llac. Però alguna paradeta per un ciber farem. Avui dia la nostra dependència al ‘estar conectats’ és enorme. Però tot sigui per amor i per ansies a saber de la nostra estimada gent.

Comiats i benvingudes

Això és un anar i venir de gent. Arriben uns i marxen d’altres. Cadascú té el seu moment. Tots som necessaris, ningú és imprescindible.

La noció del temps és quelcom extrany aquí. El temps passa volant, no tinc la sensació de que 3 setmanes hagin passat. Però al mateix temps estic ja tant immersa en aquest entorn, que em sento totalment part d’ell. Tot el que crec que he après, fet, i sentit sembla i no hi càpiguen en un període tan curt de temps.  

Ara ja comenta el compte enrere. Em queden pocs dies per la meva despedida del projecte. I tornem a estar amb la barreja de sentiments. Les abraçades que donaré aquesta setmana tindran una energia especial. Un intent d’absorció de quelcom, de congelació de petites mostres d’afecte i amor. Veig que tinc encara molt per fer, que podria veure molt més evolució en la feina que ara ja tinc més concretada. Però suposo que sempre hi ha algo més a fer, i tornem a estar amb el que he dit al principi. Ningú és imprescindible. Ja sabia que el meu pas per aquí era temporal, i com diu en un cartell a l’entrada el projecte, el millor regal que els podem deixar són bons records.

Amb aquesta idea al cap estic planejant el meu últim dia. Cal dir que la festa de comiat que la profe Fina va organitzar, contant amb la nostra col.laboració, ha estat una de les meves fonts d‘inspiració. Tots ens vam disfressar de pallassos. Sí si. Inclús la meva companya d’habitació Laura, que no és cooperant, es va involucrar fent els vestits i la presentació de l’espectacle. La improvització era la nostra única eina. Esperant el moment del començament de l’actuació sentia com els nervis em menjaven per dins. Al veure per l’entreporta la quantitat de nenes que estaven esperant per la nostra ‘sorpresa’ (uns 140) em van entrar unes ganes enormes de sortir corrents. Però com una campeona vaig devorar ‘l’escenari’. No cal ni dir lo encantats, excitats i emocionats que estaven els nens. Ara, jo… no tinc paraules per dir lo molt que vaig disfrutar del show. LLàstima que no varem fer vídeos.

Poder en farem de la meva, ja us explicaré que en sortirà. De moment l’estic preparant amb moltes ganes i il.lusió. Espero que als nens els quedi un bon record, i que les llàgrimes que no podré evitar que em caiguin siguin de felicitat i de satisfacció de veure el preciós mes que aquests petits cors peruans m’han donat.

Continent de contrasts

Amèrica llatina i el carib, la regió amb els índex de desigualtat més elevats. Desigualtat heredada.

El primer informe de desenvolupament humà sobre desigualtat per Amèrica llatina i el Carib del PNUD ha estat publicat.

Després dels meus continus fracassos en els meus reïterats intents de penjar uns vídeos que m'han semblat interessants, deixo simplement el link perquè els curiosos us mireu els vídeos i els més interessats llegiu l'informe.

http://www.elpais.com/especial/informe-desarrollo-humano/

El que amaguen els somriures

Estic segura que no volien ni pestanyejar. Els ulls ben oberts, atònites, sorpreses. No donaven a l’abast mirant tot el que els rodejava. No abaixaven el dit, apuntant tot el que veien. Espantades, una mica; meravellades, totalment. Cotxes per tot arreu, carrers plens de botigues, de gent, de soroll, de grans edificis.¿Què és tot això? No paraven de riure. S’agafaven de la mà, s’abraçaven, es tronxaven. ‘ Mira! Un cañon de agua!’ deia la germana gran al veure la font de la Plaça de Armas. Al·lucinava, mai n’havia vist una.  Corria rere els coloms de la plaça. ¿Què fan tants ocells d’aquests aquí mig? No havien baixat mai a la ciutat. No havien sortit de la comunitat, a 20 minuts en combi des del centre de la ciutat. 60 cèntims de sol costa el tiquet del ‘bus’( 0,17€). Hem vist a la mare baixar de la comunitat en burro, no crec que fins el centre, xo si fins a alguna part menys ‘rural’. Elles no. Mai. Ja ens ho van dir en el moment que vam decidir portar-les al metge. Més que res perquè tinguéssim present que tampoc havien pujat mai a un cotxe. Les seves cares enganxades, empotrades contra el vidre per no perdre's ni un detall de tot el que aquells ullets veien per primer cop. Anar al metge pot ser tota una aventura. Recordaran aquest dia ple de màgia, d’aventura, de novetats, de riures. No com el dia que li van diagnosticar tiña.

Tiña. Aquest va ser el diagnòstic que el dermatòleg li ha fet a l’Anani, la menor de les germanes. La gran la acompanyava, només te 9 anys, però és la que es cuida de les 2 més petites. Una gorra taronja marronosa tota bruta que mai es treu li tapa les clapes que té al cabell. És un trastorn de la pell, que es dona sobretot en nens, i generalment adquirit per animals que porten el fong que la causa. No es d’estranyar que ho hagi agafat. Les tres germanes dormen en una manta en una habitació que la mare ha llogat perquè no haguessin de fer les 2 hores a peu de camí que tenen des de la casa fins la zona el projecte i l’escola. El que mengen és el que es dóna al projecte. Unes galetes i una tassa d’arròs amb llet. De totes maneres, la psicòloga, que sap bé les condicions de cada un, amb alguns, com elles, fa excepcions i els deixa repetir tant com vulguin i inclús emportar-se una ració cap a ‘casa’.

Profe ayudeme ! Por favorcito !’ son les paraules constants d’en Manuel. Adorat per tots, et roba el cor al minut de coneixe’l.  Fa el que sigui per captar l’atenció i que estiguin per ell. El seu germà gran, de 10 anys, sempre pendent d’ell. Molt responsable, tranquil i dolç. No es separen. Sorpresa nostra quan un dia sentim una veueta cridant ‘ porfavorcito ayúdeme profe! i al girar-nos ens trobem un 'Manuel petit'. És en Jose Luis, el germà petit. Iguals, però més petit i més trasto! La mare aquell dia estava malalta i no havia anat a vendre. Es dedica a la venda ambulant de gelatines i ‘gaseosas’. José Luis, de 2 anys i poc, és el que sempre l’acompanya. Des de llavors, sempre, tant quan fem una activitat com quan donem el ‘refrigerio’, Joel,el germà gran, demana un extra per el seu germà petit. És increïble com aquests nens es cuiden uns als altres. Entre germans, entre cosins, entre companys. Tot s’ho comparteixen. Si un no té, l’altre ni dona. I els surt de dins. Valoren molt certes coses que nosaltres no veiem lo que poden significar. 15 grams d’arròs, per exemple. No som conscients del que són. Es va fer un taller de boles de malabars. Es feien cobrint amb globus unes bossetes plàstic plenes amb una miqueeeeeta d'arròs. En Joel i en Manuel, van tornar al dia següent amb les boles buides d’arròs i plenes de sorra. ‘Profe! Mi mamá nos ha preparada el arroz con un huevo para comer en el cole’ explicaven tot contents. I no van ser els únics, algun va tornar amb els globus, sense l’arròs.

A les 6 de la tarda ja es fa fosc. A les 7 és totalment de nit. 7 i mitja tanquem el local, a menys que es facin tallers extres a mares o adolescents. Aquell dia no n’hi havia cap, i allà estava l’Oshin, una nena de 2 anys que normalment ve amb les seves germanes. Aquell dia havia vingut totalment sola, i al veure que ja no quedava ningú es va posar a plorar. La vam acompanyar a casa. Increïble la facilitat amb que caminava per allà, esquivava les pedres que trobava pel camí i afrontava l’empinada pujada de terra que hi ha abans d’arribar a casa seva. No hi havia ningú. Tot i que una cadena tancava la porta, es podia mig entreobrir. Lo poc que deixava veure la foscor era suficient perquè el cor se m’encongís al veure on vivia. La nena deia que la mare havia baixat a vendre. I ja és habitual que les mares baixin de bon matí a vendre i no tornin fins ben nit. I de mentres, la casa tancada i els nens fora. Sols.

Són algunes realitats que els somriures incondicionals amaguen. No pretenc dramatitzar ni victimitzar ni vull caure en el parany d’utilitzar la ‘morbositat’ d’aquestes històries per captar la atenció i induir la reflexió. No vull que els sentiments després de llegir aquestes històries siguin de pena o llàstima. Sinó de felicitat, de veure l’alegria i la il·lusió que poden donar petites coses. I no només a ells. A tots. Els hem d’envejar’ la capacitat que tenen de disfrutar de les petites coses de la vida.