La terra.

Quina manera de compensar-hos la fatla d'actualitzacions al blog... ara ja fa una mica més de deu dies que no escric... El problema és que tinc tant per explicar-hos... vull compratir tant amb vosaltres que una estoneta de 10 minuts no és suficient per escrire tot el que us vull fer saber.

Deixavem Maracaibo el 19 de Novembre, un dia abans de l'aniversari de la meva superestimada mare. Marxava preocupada de no trobar d'on comunicar-me amb ella i no poder dir-li lo molt que l'estimo en un dia especial que sé que espera alguna senyal d'aquesta part del món dient: ei mami et recordo. Evidentment la tinc present molt més que el simple dia de l'anivesari, i amb molta més freqüència del que ella s'imagina. Crec que no és del tot conscient de lo molt que la trobo a faltar i lo que em manquen les seves insistències i impertinències que no són més que mostres d'amor i preocupació. Poder jo no li ho demostro, poder ella, en posició de mare admet amb certa reisgnació i tristesa que les prioritats d'una jove de 22 són altres. És el segon aniversari que em perdo seu. Per telèfon no podia transmetreli tot el que per dins sento. I amb aquestes línies tampoc ho aconseguiré. Ella, una de le grans fans del meu blog, ex-enemiga del món cibernètic, s'ha fet una experta de les facilitats que ofereix l'internet, per poder seguir-me, llegir-me i estar al corrent del que faig. D'una manera distant, respectant l'espai, no volguent ser el que ella diu 'pesada'. En honor seu, en mostra del meu gran respecte i amor incondicional cap a ella, li dedico aquestes línies. No són més que paraules, però si la pantalla plasmés més que lletres, li arribarien millons de petons, abraçades i gestos de carinyo. Mama, tot i que han passat molts dies, et torno a felicitar. Per els teus anys plens d'experipencia i valentia. Per tot l'esforç fet. Per haver-nos pujat millor impossible, i per haver-nos donat, sempre, el millor de tu. Explicaré amb detall, la majoria del que he fet aquests dies, així tenim més a compartir i et demostro que vull que formis part d'aquest viatge. Perquè t'estimo. I molt.

Poc havia escrit de Maracibo. Poc perquè per a mi és més que una simple ciutat de pas. Tots sabeu el perquè. Quan un estar a fóra, li manca la terra, la 'casa'. L'entorn en el que creixem ens influeix enormemant, i ens carrega de sentiments que s'ajunten formant una espècie de identitat, pertinença. Diuen que el rebuig és el pitjor que un pot sentir, i el sentiment de pertinença a un lloc és un tresor enorme que no té preu. Aquest pilar fonamental en el desenvolupament d'una persona és quelcom que no coneixia d'una gent, molt propera a mi. Le she conegut totalment adaptades al meu entorn, però per molt que t'ecpliquin mai acaves de veure, realment, el que pot significar perdre aquest pilar fonamental en una persona. Veure la brillantor dels ulls d'en Samuel al recorrer els seus llocs d'infància i adolescen`cia, ha estat quelcom inexplicable, preciós i  que m'ha apropat molt més a una part seva, que no compartiem, i ara, sí.

Maracibo és la capital de l'estat del Zulia ( com una comunitat autònomo). És on es concentra la gran riquesa que any rere any ha tirat del país, el petroli. LLegia, sobre la cultura venezolana, que no destacaven en cantitat de coses típiques i ho atribuía a la importació. La fortuna del petroli havia fet que any rere any el país ho bases tot en la importació, pràcticament nul.la producció. Jo m'he trobat amb una gent molt orgullosa de la seva nacionalitat i amb unes tradicions molt marcades. Deixant de banda dilemes com la verdadera procedència d'un plat que els venezolans consideren propi, la arepa, les tradicions estàn molt arrelades i  són àmpliament compartides. Igual que amb l'arepa, passa amb la patrona dels Zulians. En ignorancia de molts, aquesta verge catòlica és també la patrona de colòmbia i té una història diferent en aquest país veí. Al Zulia, l'orígen de la verge s'atribueix al 18 de novembre de 1709. Aquest dia, va moure,s la imatge religiosa d'una 'tabla' que una senyora había recollit del llac. Aquest miracle va donar peu a l'enorme fe, devoció i amor incondicional que tot zulià sent per la verge, coneguda, carinyosament com Chinita. És tant el fanatisme per aquesta figura, que en honor seu, cada novembre tenen lloc les grans festes de la ciutat de Maracibo. Comencen amb l'enllumenament de l'avinguda principal de la ciutat. Un enllumentament mai vist, enorme, ple de figures al llarg del carrer i amb una verge de llums d'uns dotze metres que il.lumina la ciutat. Tot un seguit te procesions van tinguen lloc al llarg de les setmanes fins que les festivitas, concerts, corregudes de toros i varies activitats culminen amb el esperat 'amanecer gaitero'. El 17 de novembre és la gran festa, la gran nit. La ciutat es vesteix de festa, plataformes amb grups coneguts i hotels amb altre tipus de festivitat creen l'ambien perquè tot zulia, a les 00.00 s'oblidi de la delicuència, les pors, les baralles, i s'uneixi per cantar l'aniversai feliç a la verge. També li canten el seu himne, que en té un de propi. Al so de les gaites, la música tìpica, segueixen ballant fins les 11 del matí quan la tradició porta a tothom a lestadi de beisbol a animar les aguiles, l'quip del Zulia. Aquest partit, el més car de la temporada, conegut com el partit de la chinita, és el que necessita més suport de l'afició. El cansanci de la resaca dels mateioxos jugadors fa que la major part de les vegades, es perdi. Però no passa res, ningú és pot perdre l'aniversari de la patrona.

Les tradicions poden ser irracionals, i els sentiments i emocions que ens comporten encara més. Nosaltres vam adecuar totes les nostres excurcions per estar segurs que el dilluns 29 de novembre estiguéssim en alguna ciutat on poder veure el gran clàssic. Un simple partit de futbol que desperta més que afició. En un país on el gran esport és el beisbol, costava trobar un lloc on passessin el gran aconteixement. Quedaven 2 horetes per el partit i es feia extrany passejar per els carrers notant una gan indiferència i inclús ingnorància per el que estava a punt de passar. Per sort vam, trobar un par on el passave. I les camisetes del barça que duien alguns individus ens feien sentir una mica més propers de casa. Veure les senyeres al camp nou em va fer posar la pell de gallina i em va obligar a tragar saliva per no deixar caure la llàgrima que se m¡estava acumulant als dos ulls. La terra és le terra, la pertinença, el teu lloc, del que formes part, on has crescut, al que estimes... al que trobes a faltar quan marxes. M'encanta voltar i conèixer. Però sempre, vagi on vagi, sentiré nostàlgia per la meva catalunya, roses, i sentiré la necessitat de tornar. A casa. Amb la meva gent. Amb vosaltres. 

Us estimo.

Amb anyorança

Lisa

PD: Visca el Barça i visca Catalunya

Maracaibo

En primer lloc vull disculpar-me per el temps que fa que no escric...Intentaré compensar-ho.

Aquest cop us escric des de Colombia. Enmig d'un paradís tropical i rodejada de platges caribenyes. Aigua cristalina, sorra blanca, bon clima i paisatges esplèndits. Santa Marta. Aquesta ciutat caribennya al nord-est de Colombia no queda molt lluny de la ja explorada Maracaibo.

A Maracaibo aterrava el 9 de novembre a les 22h després de passar molts nervis durant el vol. No hi van haver turbulències, ni tormentes ni tampoc van caure les mascaretes d'oxíogen; però no vaig tancar un ull durant tot el trajecte degur al nús a l'estómac que tenia. Nervis, entusiasme, il.lusió...una barreja de sentiments s'ajuntava a la sensació de no creurem que m'estava, finalment, dirigint a 'la tierra del sol amada'.

La Sra Iris, el Sr Camilo (pares d'en Samuel) i el propi Samuel ja m'havien fet viatjar, mentalment, a aquesta terra que tant significa per ells. L'emoció que els comporta recordar els dies per la seva ciutat, l'orgull i la nostàlgia amb la que parlen d'ella, feia que ja conegués una mica aquest indret abans d¡haver-hi posat els peus.

Una ciutrat que per molts no és més que una font de petroli, és per ells part de la seva identitat, on han crescut, viscut i de la que s'han hagut de distanciar per diferents circumstàncies de la vida.

He trepitjat diferents llocs que m'havien ensenyat per fotografies, vídeos ets, i fent-ho, he recordat a aquestes persones, importants per mi, que tants sentiments tenen per cadascun d'aquests racons.

La familia de'n Samuel no em podia haver acollit millor. M'he sentit en tot moment molt a gust, no hi ha hagut cap dia que no em tronxés de riure i, al marxar cap a Santa Marta, m'ha sapigut greu deixar-los enrere. D'aquí poc, però, hi tornarem.

El turisme que he fet aquí ha estat diferent, eminentment culinari. Tpthom volia que provés de tot i els quilos de més demostren que no em negava gaire a nous àpats. I com que, a sobre, gran part de la cuina 'típica' que he provat és fregida, amb salses i salses....impossible no llepar-se els dits. I si no eren 'fritangues' eren dolsos increíblement bons als quals no només no em podía negar, sino que necessitava repetir.

Aquests quilos s'acumulen en forma d'una rodona panxa cervesera. A Venezuela és un dels paísos on més es beu. A la regió de Maracaibo on es consumeix més de la meitat de la cervesa que es gasta al país.

M'ho vaig poder creure quan la nit de la nostra arribada, rulaven i rulaven caixes i caixes de cervesa que s'acabaven acompanyat la parrilada que ens havien preparat. I no va ser un fet excepcional, sinó més aviat diari. Cal a dir que l'assequible breu de la cervesa i el terrible calor de la ciutat (motiu del seu sobrenom) donen peu a voler obrir una polar light o polar ice (cervesa).

Amb l'alcohol no hi pot faltar la música. I evidentment, a tot drap. La hora no importa. Qualsevol moment és bo per escoltar unes gaites o salsa, fer una cerveseta i una mica de gresca. La broma i l'humor mai falten.

Com no sentir-se a gust en un entorn així?

Tancant el cercle.

Les mines de Potosí ens van marcar emocionalment, però el que va venir després ens va marcar físicament. L’energia no se’ns esgotava, era un no parar, exercici constant. En busca de reptes cada cop més forts, vam acabar mig morts després de 2 dies de caminata per el canyó del Colca. Una pujada empinada de 3 hores, va acabar amb nosaltres. Esgotats a la cima, vam decidir que ja n’hi havia hagut prou i que necessitàvem una mica de relax, tranquil.litat i descans. I així vam passar un parell de dies gaudint del sol, les piscinetes i les cartes. Ara ja a Cuzco, tanquem el cercle amb les piles cargades per explorar una nova zona, un nou país, el més anhelat de tots, el que espero conèixer més profundament i el que em farà conèixer enacara millor al petardu que m’acompanya. Venezuela. Abans, però, un temps per vosaltres. Una estona davant d’aquesta màquina, per explicar-vos amb més detall el viscut aquests últims dies.

A Uyuni arribàvem a les 01.00. L’hostal just al costat de la parada del bus ens va permetre agafar el llit ràpidament i descansar per poder gaudir millor dels paisatges que ens esperaven. En 4x4 vam recórrer aquesta zona del sud-oest de Bolívia en direcció a la frontera amb Chile. Amb els ulls oberts com dues taronges contemplàvem a través de la finestra del 4x4 la sorprenent diversitat i la bellesa impactant dels entorns per els que passàvem. Per el camí ens aturàvem per intentar captar amb les fotografies la preciositat que els nostres ulls veien mentre passejàvem bocaoberts sense cansar-nos de mirar i escoltar la poderosa pachamama. Diuen que a vegades una imatge val més que mil paraules. En aquest cas crec que és bastant cert, us deixo fotografies perquè corroboreu el que us estic explicant, però tingueu present que una imatge no et pot transmetre el mateix que la ‘realitat’.

illa dels cactus gegants enmig del salar

treballant al salar

hotel de sal

arbre de pedra

laguna colorada.

dessert Salvador Dalí ( ja saps que la poso per tu)

El tur ens deixava al punt de migració. Segell de sortida i cap a Chile. Ens acomiadavem dels diferents companys del curt viatge, del conductor i de la cuinera. La cuinera…. Quin greu em sabia… i és que ens va fer uns menjars exquisits. Sí deliciosos. Que la carn del primer dia fos dura i d’un fort gust extrany no era culpa seva… és que era llama. Sort que no en vaig menjar. En Samuel no va ser tant afortunat. La gula el va precipitar.

San pedro d’Atacama era el primer lloc que coneixiem de Chile. No n’esperava gaire. El venen com a molt turístic i car, però estranyament, em va encantar. No é que els falti raó a les guies. És un petit poble de 3500 habitants que viuen exclusivament del turisme i on n’abusen. Chile és el país més car de sudamèrica, i aquesta, la ciutat més cara de la república. Venint del país més barat, imagineu l’impacte. Tot i així, posar un peu al poblat va fer que la meva energia i alegria augmentés considerablement. Després de temps a les regions andines amb fred, mantes i polars, l’energia positiva dels rajos de sol eren molt ben rebuts per el meu cos. Quin gust! L’ambient, evidentment, canviava. La plaça envoltada d’edificis blancs li donava un toc mediterrani que no és d’estranyar que m’agradés. Però és que a més a més, San pedro d’atacama té un toc especial. Un indret bohemi i juvenil. Un Jove chilè, s’oferia amablement a acompanyar-nos fins l’hostal que no sabia on era. Amb un estil ‘hippie’ ens parlava molt amigablement. Deia que feia tard a la feina, però seguia ajudant-nos amb la búsqueda. Fins la porta ens va acompanyar. Després ja marxava a la feina, a pas lent, sense estrés. El caball podia esperar una estoneta més l’aigua.

A l’hostal al que vam estar es respirava en mateix ambient que al poble. Bohemi i juvenil. Un pati amb barbacoa i ple d’hamaques, unia els diferents joves, majoritàriament llatinoamericans, que s’allotjaven allà. Recomanacions de boca en boca, finalment vam optar per anar a veure la posta de sol a la vall de la lluna. Amb la bicicleta llogada i innocents de la pujada que ens esperava, pedalejàvem entre cordilleras volcàniques. La pujada era una senyora pujada. Vam haver de tragar l’orgull i baixar de la bicicleta per fer un tors caminant. Sort, perquè al acabar la bicicletada havíem de pujar unes dunes. I si haguéssim arribat massa fets pols no haguéssim pogut veure les Increibles vistes. La tornado va ser una mica més feixuga. La nit ens va caure a sobre, i una llanterna se’ns va trencar. Però poder tornar a gaudir d’un cel tan replet d’estels, compensava.

No l’havíem tingut prou, i l’endemà tornàvem a agafar la bicicleta. Aquest cop amb una taula de sandboard a l’esquena. A la vall de la mort anàvem en busca de dunes gegants per la que baixar fent aquest nou esport. El camí fa ser llarg, semblava que no arribaríem mai. El sol era horrible, i en un petit moment d’histerisme meu reia que estava agafant una insolació. Ple desert, una del  mig dia. Pujar dunes caminar, que fas 2 passos endavant i un enrere, amb una taula de sanboard per baixar a 2 per hora no em compensava. Un cop vaig pujar la duna, en vaig tenir més que suficient. Sort que a en Samuel tampoc li va agradar gaire. No tots els esports poden estar fets per nosaltres.

Som més de mar. I així ho comprovàvem al arribar a Iquique. Una ciutat de la costa nord de Chile. EL simple fet de seure arran de mar, tancar els ulls i respirar aquesta olor de sal amb el so de fons del cop de les onades ala vora del mar, és un gran perfecte, únic i màgic. Increïble. Que fàcil és sentir-nos plens, vius i feliços a vegades.

Vam estar una estona passejant per la platja observant diferents joves que feien surf i bodysurf. Ens van entrar ganes de fer-ne, però el fred ens aturava. Ja estarem a platges amb millor temperatura per iniciar-nos a aquests esports que a tanta gent ha enganxat i enamorat.

No ens vam quedar massa temps a Iquique. La ciutat no tenia cap màgia especial, i començàvem a observar el que ja ens esperàvem. Un país ja més occidentalitzat. Hotels enormes arran de mar i passejos marítims nous ens feien sentir en un indret més proper al de casa nostra. Però aquest cop no era el que més ens agradava. Sí, els cotxes paraven davant dels passos peatonals. Creuar un carrer no era una cursa de terror. Els busos eren còmodes, amb les finestres tancades i no trencades. Als hostals aigua calenta a les dutxes, a la primera. No veies nens pels carrers dedicant-se a la venta ambulant. Tot i així, trobàvem a faltar l’ambient de Perú i Bolívia. Més semblants entre ells i amb poc en comú amb Chile. Els menús per 2 euros, els trets característics de la seva gent i el petit caos dels carrers plens de venedor i gent cridant ens mancaven. Sense presa però sense aturar-nos gaire, a Perú vam tornar.

Ja a la frontera ens posàvem contents al començar a identificar coses més peruanes. Diferents accents, i menús amb ‘ají de gallina’ ens feien sentir el Perú més a la vora. A Tacna vam passar el primer dia. VAm estar-hi de pas per dirigir-nos a un altre dles nostres objectius. Arequipa. Una colorida ciutat colonial, on t’estressen dient que tots els taxis grocs que veus són ‘ticos’. Taxis no oficials que freqüentment practiquen el secuestro express. Puges i et porten a un caixer, a que buidis les tarjetes. Però és que tots els carrers eren grocs! Inundats de ‘ticos’. Pocs taxis oficials es veien. Molts pocs. Res ens va passar. Vam disfrutar de a ciutat, passejant i visitant el museu on es troba la mòmia de la famosa Juanita. Una nena, filla de la noblesa inca, que va ser sacrificada com a ofrena als Déus. Arequipa està envoltada de volcans, i els inques creien que les erupcions, sismes etc eren càstics dels Déus i per això portàvem ofrenes als diferent volcans on s’han trobt, a part de la ‘juanita’ altres nens i altres objectes. Aviat vam anar a dormir, a les 03.00 ens passarien a buscar per el super trekking que va acabar amb nosaltres.

El canyó del Colca. El segon més pround del món. Va ser tot un repte. Esgotador, però genial. A la cruz de Còndor  vam aconseguir veure dos d’aquests animals, símbol del perú i en perill d’extinció. Era bonic veure el seu vol. Després ja començava lo dur. 7 hores de caminata, el primer dia. En Samuel aviat ja firmava quan ens proposaven fer només la meitat a través d’una altre ruta. Per sort, en seguida va dir que no, que havíem vingut per fer la ruta llarga i així va ser. Ens consolaven dient que el primer tram era tot baixada. Però vaig patir com res. Notava que els genolls se’m cansaven i es que era cam´ñi de terra i la baixada empinada. Cap al final ja notava la tremolor de les meves cames com a señal de que no podien més. Una paradeta per dinar i vam continuar. Un sol horrible, i a amb l’altura senties els rajos molt propers. Vinga pujar per després baixar. Camí interminable. Finalment vam arribar al oasis de la profunditat del canyó on una esplèndida psicina ens cridava perquè ens féssim un bany.  Però lo pitjor estava per arribar. 3 hores de pujada de pendent impressionant. Un guia es espantava dient-nos que molts no poden, que joves forts de 22-23 anys havien acabat plorant de la desesperació de veure que no podien més. Molts contractaven mules, per pujar sobre elles. Tot i que vaig tenir els meus dubtes, no en vam llogar cap i al dia següent vam aconseguir pujar la muntanya sencera. Quin gust arribar a dalt, amb la sensació de satisfacció i seure a la roca observant les vistes panoràmiques. Genial. Però vam dir prou. Ho hem aconseguit, ens mereixem descans.

Com un ànec marejat. Així és com em sentia al caminar. Vaig estar 2 dies notant com el tibaven els bessons a cada passa que feia. No va ser cap sorpresa, realment ja me les esperava. Però les vaig rebre amb satisfacció i orgull. Una visita a les línies de Nazca va ser tot el que vam fer abans d’adaptar-nos a la vida del relax i meditació. Vam veure-les d’un mirador des del que només es veuen 3 figures. El passeig en avioneta val 120 dollars. Es veu que han pujat els preus perquè han fet renovació d’avionetes degut als diferents accidents passats. De totes maneres, vam preguntar, i ens explicaven que aquell dia cap volaría. Pisco no es negava a portar-lis la gasolina i per Tant no hi havia manera d’enlairar.

El calor d’aquestes zones ens va ajudar a relaxar-nos. Banys a les piscinetes en companyia d’una arequipeña –cuzqueña et ens donaven tranquil.litat per a fer resums mentals de les aventures i experiències viscudes. Passeig per les illes ballestes, les galàpagos dels pobres, és l’únic que hem fet aquests últims diez. Pingüins, lleons marins i dofins rodejaven el vaixell per el que fèiem el tor per aquests mars on la olor és molt desagradable degut a l’enorme quantitat d’ocells que hi volen i hi deixen els excrements.

Avui hem arribat a Cuzco. Hem tancat el cercle. Entreobrir un ull al bus m’ha permès reconèixer immediatament Cuzco i veure que arribàvem al punt final d’aquest viatge. Una sensació de felicitat i alhora de tristesa m’ha envaït. M’he adonat que Cuzco ha deixat petjada en mi. Que el sento com una ciutat molt a dins meva. Espectacular, màgica, amb una energia especial i que sempre em portarà bons records. Em sap greu marxar. Però és el que ara toca. Em queden 2 dies per acomiadar-me d’aquesta ciutat. Per passejar per els seus carrerons i gravar les diferents sensacions que m’envaeixen. He fet tot el que volia i més. El viatge per aquesta regió sempre estarà dins nostre. I sempre que volguem, tot i que substituint la cuzquenya-arequipenya-pacenya per uns estrella, mirarem les fotografies, llegirem els dietaris i retornarem a aquesta regió que tant ens ha donat.

PD: demà penjo les fotossssss.

Sense parar

Uns dies a l’hospital amb la única compañía dels tubs pels quals entra el suero per vena. Així és com hagués acabat si no fós perquè el pols amb la bacteria el guanyava jo. Amb els antibiòtics a la butxaca, la ruta ha  continuat. 

Vaig arribar a la Paz sense problemes, amb l’única pecualiaritat d’algunes anècdotes de viatge que ja vaig explicar. A la capital  em vaig atrevir a variar una mica la dieta i sortir del que era arròs, sopa de pollastre, pollastre i arròs. Els antibiòtics feien afecte, i el cos em deia que podia seguir.  Ens despediem de la Paz amb un passeig per el mercat de les bruixes. Uns carrerons plens de paradetes colorides. Enmig un jove intentaba vendrens unes ‘bizoteries’. ‘Para su chica’ deia. Quan jo li feia un gest de negacio, sense prejudicis salatava amb un’ pues para la otra’.

Potosí va ser la següent parada. L’estació no està preparada per rebre passatgers que arriven de passar nits senceres en autocars on la manca de mantes i de finestres ben tancades fan que 4 jerseis i una jaqueta no siguin suficients per dormir tranquilament sense tremolors. Potosí  està a gran altura, i a primeres hores del mati fa molta fred. MOLTA. I a l’estació sembla que la temperatura sigui encara més baixa que a fora.

Un recepcionista d’un hotel ens va deixar protegir-nos del fred i ens va servir un esmorzar que feia temps que no prenia. Quin luxe. La seva amailitat va capgirar el dia i va ens va fer  començar-lo amb molt bon peu. Menys mal, perquè amb lo que ens esperaba….

A un mercat a comprar fulles de coca i begudes per els miners ens portaven abans de fer la visita a les famoses mines de Potosi. Vam rebutjar l’opcio de comprar dinamita per veure una explosio. Nosaltres no voliem, i el comentari d’un israelita no va deixar opcio a disucisio. Amb un toc d’humor deia: no siusplau, ja n’he vist un munt. Aixi que amb la coca i vestits de miners ja estavem preparats per el passatge del terror. Haviem llegit sobre les mines de Potosí, però mai m’havia arribat a  imaginar el que els meus ulls van veure. Per molt que ho intenti explicar, crec que no hi ha prous adjectius per descriure la terrorificitat d’aquest indret. Us recomano de veritat un documental: ‘’the devil,s miner’’, perque us feu una idea del que hi ha en les profunditats d-aquestes terres.L’ Infern. Així ho describia un italià que vam conèixer. A ell, per mala sort, el guia el va dur fins al quart nivel de la mina. Molt més profund del que els turistes solen baixar. 2 hores allà dins  van  ser més que suficients. I vam anar quan hi havien pocs miners. Les agencies et fan firmar una abstenció de responsabilitat en cas d’accident o mort. Ës perillós. Camines per entre les vies de les vagonetes d’una i 2 tonelades que transporten minerals. S’ha d’anar molt en silenci per poder sentir quan vé una vagoneta i poder correr i axafar-se contra la ‘paret’ perquè la vagoneta no se t’emporti. Menys mal que vam anar-hi un diumenge, i podiem estar molt més tranquils. Sort. La respiració era complicada tot i que portavem  mascareretes. Evidentment ells no en porten. El calor era insoportable i la pols igual. Fins el segon nivel vam arribar nomes. És claustrofòbic, no veus la sortida, camines ajupida quan no t’has de mig arrestrar estirada per petits tunels. És un horror indescriptible.

Aquestes mines de plata es troben al Cerro Rico, tambe conegut com ‘la montaña que come hombres’. Es van començar a explotar al segle XVI i van fer de Potosí la ciutat més rica de Sudamèrica en aquells moments. Es calcula que 8 milions de persones hi han mort. Les mesures de seguretat son 0 i la major part dels pous no tenen ventilacio. Per això els miners se la passen mastegant coca. Ës tot el que tenen durant les variables hores diàries que hi passen. Les temperatures varien de 0 a 45 graus. Es diu que degut a estar exposats a moltes substàncies químiques, els miners sovint moren als 10 anys. Mireu el documental. Un dels protagonistas, un nen. I es que en aquest ambient tambe treballen nens de 12 anys.

Impactats i en silenci retornavem a la ciutat declarada patrimoni cultural mundial per la Unesco. Un passeig per els seus carrers ens ajudava a aclarar una mica la ment. Era justament el dia de la banera de Potos’i. Vam passejar per els mercats i vam xerrar amb la seva gent. Habitants orgullosos de la seva ciutat, i no tant del seu president. En samuel va trobat aliats en les seves protestes contra el seu estimat president i tot els que ‘l-apoyen.’

Al bus de cami a Uyuni no vam poder desconectar gaire. La impossibilitat de dormir degut al trontollar constant del bus, feia que els pensaments retornessisn al subterran inhuma per el que haviem passejat. Despr’es del que havia vist em dirigia a fer una excurci’o de 3 dies en 4x4 per gaudir de fantastics paisatges. Res no havia canviat per mi. Si, es bo obrir els ulls i reflexionar. Per[o una sensacio com de malestar s-apoderava de mi. Com de frustaci’o. I alhora d-injusticia. Desigualtat. Nosaltres hi anem de pas, protegits, a mirar. Ens escandalitzem i marxem. Ells es queden alla, cada dia, en conicions infrahumanes. Ells, nosaltres…

PD: No tinc m’es temps per escriure aix’i que: CONTINUARA…

No hi han accents perque no van en aquest teclat. Perdoneu el mal a la vista.

Ja a Bolívia

La paz. Capital més alta del món. A 3680 metres, a part de deixar-te sense aire, t’estressa. I és que dir que és caòtica és poc. Jo que pensaba que els crits de ‘sube sube’ i ‘baja baja’ de les combis cuzquenyes on lo únic que veies era l’axila dels del costat que t’estaves menjant eren una bogeria, no són res comparat amb el trànsit aquí a la Paz. Sóc conscient de que és una capital i de que estavem per el centre… però… quan al agafar el taxi a una de les vies principals el tio ha fet un tombo per girar en contra direcció.. em tapava els ulls amb les mans perquè veia inevitable un bon xoc. Però no, ens hem salvat, i m’he adonat que la maniobra no era res fora de la quotidianitat d’aquestes vies repletes de cotxes, busos, i inclús paradetes enmig de la rodona d’una de les places principals. En fi. El taxista tot tranquil comentaba: bueno sí, hay algunos accidentes, pequeños xoques, roces..’

Ahir a la nit arribavem a la capital. Després d’un viatge de casi 4 hores en bus, en el que a la meitat ens van fer baixar de sorpresa per creuar un estret del llac titi-caca. No t’avisen, no et diuen res, no t’expliquen absolutament res. El bus el posaven en una espècie de taula gran de fusta, que anava mig inclinada i que hagués jurat que no aguantaria el pes de l’autocar fins a l’altre banda. Però va resistir. I nosaltres, en plena foscor, en una barqueta com si fossim il.legals intentant creuar alguna frontera. Tota una experiencia.  Jo encara mig marejada per culpa del meu enemic, vaig aconseguir dormir intermitentment al llarg del viatge.

Sí, el  meu enemic, el bacteri a l’estómac. El que ja m’havia arruinat 3 dies de la meva ultima semana al projecte de cuzco. Sembla que no l’he rematat. Els nostres plans de fer la ruta de 4 hores creuant la illa del sol es van arruinar. Al principi jo capficada en que sí, que podía. Que tan sí com no, les meves cames volien correr per aquestes terres conegudes com el legendari lloc de la creació inca i on s’atribueix el naixement del Sol segons la mitología inca. Es diu que el gran Deu Viracocha va fer aquí la seva mística aparició. Finalment, al veure que no podía, vaig acceptar el meu malestar, em vaig resignar i vam pagar un ‘vaixell privat’ que ens retornés a la ciutat de Copacabana on hi havien metges. 400 pesos bolivians vam pagar. El pressupost de 4-5 dies. Però després ho passo en euros i m’adono que no és res. No arriba als 50 euros. I la salud ho val.  Total, a l’hospital, després de cobrar-me la tarifa especial per estrangers, em van dir que era el bacteri, i torno a estar amb antibiòtics.

Sé que el seguro ho cobreix. Però no vaig voler discutir. Total, eren 20 pesos bolivians, 2 euros i poc. Amb això dels ‘timos’ és un dilema constant. A estones t’indignes, perquè et canses de que et preguin el pèl. Però després penses, i dius, total, a mi no em vé d’1 o 2 euros, entenc que ho facin. Els taxistes et solen voler cobrar 5 o 7 soles més. Però, realment ens hem de posar a regatejar? No estem parlant ni d’un euro! En un país on el sou bàsic és de 600 pesos bolivians (65 euros)   és normal que vulguin treu-re un xic més dels que saben que tenen. Viuen del turismo. A més, el mateix turista s’ha encargat de fer saber que les quantitats de les que ens parlen no són res per nosaltres.  Ahir, mentre em dutxava per 5 bolivians en un hostal amb aigua calenta, en Samuel parlava amb una dóna que treballava allà feia 30 anys. A part d’ensenya-li una mica d’Aymara, li deia: - “ los gringos están muy locos, són muy altos, grandes y rubios, y pagan 25 dólares para ir en barco hasta la isla!!! I van tan contentos! Esto es mucho dinero!”. El preu, en realitat és de 25 bolivians, però, s’ha de considerar un robo o timo? Jo no sé que pensar… Igualment passa amb certs llocs, com les illes flotants o uros. S’ha convertit en un lloc molt turístic, on relament tens la sensació que tot és una paradeta conservada per el tursime. No dic montada, perquè evidentment era la forma de viure abans del turisme. Però l’atracció turística que té, ha fet mantenir-ho. Però de diferent forma. A cas no tenen dret de beneficiar-se i de progresar? De tenir noves comoditats? Però no, el turista marxa indignat, perquè no li agrada veure com ‘abusen’ d’ell, o li ‘fan l’espectavle’. En fi. A vegades en aquestes situacions, recordo les paraules d’una nena del projecte que em van xocar, i em van fer riure. Però poder no anava tan mal encaminada. No convençuda de la meva explicació del perquè era blanca, se li encenia la bombeta i em deia: ‘ya sé! Porque usted es turista y nosotros somos personas! Per molts sóm dollars-euros caminants. Bo, dolent? Que cadascú ho mediti.

PD: no porto el cable de la càmara a spbre, per tant, les fotos hauràn d'esperar.

Canvis

D’orella a orella era el meu somriure baixant les escales que guiaven els meus últims passos per la comunitat Hermanos Ayar. Els ulls aiguats els costava retenir les llàgrimes que volien baixar amb força perquè el pes de la tristesa del comiat era gran.

 La presència d’una de les persones més importants per mi, en Samuel, em va ajudar a no dramatitzar i a fer de la situació un ‘moment pont’. Pas d’ una experiència inolvidable, plena de sentiments, màgica, bonica, preciosa, més que genial a una plena de misteri, aventura, i il.lusió.  Escric ja inmersa en aquesta nova experiència de recórrer aquestes terres tan anhelades, però amb els pensaments volant, encara bastant freqüentment, cap a aquesta zona alta de la ciutat. Allà on una part de mi sempre estarà. I és que el temps vola, però certs sentiments són eterns. Igual que algunes imatges. L’imatge d‘en Jimmy abaixant el cap dient-me ‘estoy muy triste porque seguro que no vuelve’, o la d’en Marcos donant-me l’abraçada més gran que segons ell ha donat mai, o la de la Madelí regalant-me amb tot el carinyo una pulsereta feta per ella són un tresor enorme i etern. Cada vegada que em passin pel cap, se’m remourà tot, m’entrerà nostàlgia, recordaré molts moments i, lo més important, se’m tornarà a dibuixar un somriure d’orella a orella.

La festa de comit va ser tot un éxit. Molt intens. Igual que tota la setmana en sí. No em va donar temps a ‘assumir res’. Començar la setmana amb una neteja corporal forta no estava en els meus plans. I el passar casi tres dies al llit, netejant tot el meu interior, van fer que a moments pensés que no em donaria temps a fer-ho tot. Però quan les coses es fan amb amor, carinyo i il.lusió; surten. L’escenari per els titelles va quedar macu. I els migdies quedant-me al projecte enganxant cartrons amb l’ajuda d’alguns nens que no es separaven de mi han estat especials i la gana ha valgut la pena. L’atrapasomnis crec que ha sigut un detall molt maco. Fet per mi, amb l’ajuda de les altres noies, hi he penjat varis somnis que els mateixos nens han escrit. Molts desitjos de conèixer España, però també de que els voluntaris tornin. Alguns, no hi creien gaire ‘ como voy a pedir nada si soy pobre’, altres, poder més innocents, ben il.lusionats ‘y se pueden cumplir?’. Espero que alguns es puguin fer realitat, però sobretot,espero que, com nens que són, somiin i tinguin il.lusions.

El viatge amb en Samuel ja ha començat. Amb poques hores de son vam pujar el famós Waynapichu. Unes vistes espectaculars. I és que espectacular és tot el que hem vist. Hem estat rodejats de màgia, de cultura, de fascinació. Tot el cap de setmana amb la boca oberta, maravellats. Les sensacions són inexplicables i lo après és molt per concentrar-ho en poques línies. Així que la propera vegada que tingui més temps, escriuré amb totes les informacions rebudes sobre la culta inca. No serà aviat, perquè d’aquí unes horetes agafem el bus cap a Puno per explorar el famós llac titi-caca- L’orinador queda enrere. Però en una llibreteta anotem cada dia el que fem i com ens sentim. Així que no us preocupeu, Internet se’n troba a tot arreu. Espero no trobar-ne a les illes del llac. Però alguna paradeta per un ciber farem. Avui dia la nostra dependència al ‘estar conectats’ és enorme. Però tot sigui per amor i per ansies a saber de la nostra estimada gent.

Comiats i benvingudes

Això és un anar i venir de gent. Arriben uns i marxen d’altres. Cadascú té el seu moment. Tots som necessaris, ningú és imprescindible.

La noció del temps és quelcom extrany aquí. El temps passa volant, no tinc la sensació de que 3 setmanes hagin passat. Però al mateix temps estic ja tant immersa en aquest entorn, que em sento totalment part d’ell. Tot el que crec que he après, fet, i sentit sembla i no hi càpiguen en un període tan curt de temps.  

Ara ja comenta el compte enrere. Em queden pocs dies per la meva despedida del projecte. I tornem a estar amb la barreja de sentiments. Les abraçades que donaré aquesta setmana tindran una energia especial. Un intent d’absorció de quelcom, de congelació de petites mostres d’afecte i amor. Veig que tinc encara molt per fer, que podria veure molt més evolució en la feina que ara ja tinc més concretada. Però suposo que sempre hi ha algo més a fer, i tornem a estar amb el que he dit al principi. Ningú és imprescindible. Ja sabia que el meu pas per aquí era temporal, i com diu en un cartell a l’entrada el projecte, el millor regal que els podem deixar són bons records.

Amb aquesta idea al cap estic planejant el meu últim dia. Cal dir que la festa de comiat que la profe Fina va organitzar, contant amb la nostra col.laboració, ha estat una de les meves fonts d‘inspiració. Tots ens vam disfressar de pallassos. Sí si. Inclús la meva companya d’habitació Laura, que no és cooperant, es va involucrar fent els vestits i la presentació de l’espectacle. La improvització era la nostra única eina. Esperant el moment del començament de l’actuació sentia com els nervis em menjaven per dins. Al veure per l’entreporta la quantitat de nenes que estaven esperant per la nostra ‘sorpresa’ (uns 140) em van entrar unes ganes enormes de sortir corrents. Però com una campeona vaig devorar ‘l’escenari’. No cal ni dir lo encantats, excitats i emocionats que estaven els nens. Ara, jo… no tinc paraules per dir lo molt que vaig disfrutar del show. LLàstima que no varem fer vídeos.

Poder en farem de la meva, ja us explicaré que en sortirà. De moment l’estic preparant amb moltes ganes i il.lusió. Espero que als nens els quedi un bon record, i que les llàgrimes que no podré evitar que em caiguin siguin de felicitat i de satisfacció de veure el preciós mes que aquests petits cors peruans m’han donat.

Continent de contrasts

Amèrica llatina i el carib, la regió amb els índex de desigualtat més elevats. Desigualtat heredada.

El primer informe de desenvolupament humà sobre desigualtat per Amèrica llatina i el Carib del PNUD ha estat publicat.

Després dels meus continus fracassos en els meus reïterats intents de penjar uns vídeos que m'han semblat interessants, deixo simplement el link perquè els curiosos us mireu els vídeos i els més interessats llegiu l'informe.

http://www.elpais.com/especial/informe-desarrollo-humano/

El que amaguen els somriures

Estic segura que no volien ni pestanyejar. Els ulls ben oberts, atònites, sorpreses. No donaven a l’abast mirant tot el que els rodejava. No abaixaven el dit, apuntant tot el que veien. Espantades, una mica; meravellades, totalment. Cotxes per tot arreu, carrers plens de botigues, de gent, de soroll, de grans edificis.¿Què és tot això? No paraven de riure. S’agafaven de la mà, s’abraçaven, es tronxaven. ‘ Mira! Un cañon de agua!’ deia la germana gran al veure la font de la Plaça de Armas. Al·lucinava, mai n’havia vist una.  Corria rere els coloms de la plaça. ¿Què fan tants ocells d’aquests aquí mig? No havien baixat mai a la ciutat. No havien sortit de la comunitat, a 20 minuts en combi des del centre de la ciutat. 60 cèntims de sol costa el tiquet del ‘bus’( 0,17€). Hem vist a la mare baixar de la comunitat en burro, no crec que fins el centre, xo si fins a alguna part menys ‘rural’. Elles no. Mai. Ja ens ho van dir en el moment que vam decidir portar-les al metge. Més que res perquè tinguéssim present que tampoc havien pujat mai a un cotxe. Les seves cares enganxades, empotrades contra el vidre per no perdre's ni un detall de tot el que aquells ullets veien per primer cop. Anar al metge pot ser tota una aventura. Recordaran aquest dia ple de màgia, d’aventura, de novetats, de riures. No com el dia que li van diagnosticar tiña.

Tiña. Aquest va ser el diagnòstic que el dermatòleg li ha fet a l’Anani, la menor de les germanes. La gran la acompanyava, només te 9 anys, però és la que es cuida de les 2 més petites. Una gorra taronja marronosa tota bruta que mai es treu li tapa les clapes que té al cabell. És un trastorn de la pell, que es dona sobretot en nens, i generalment adquirit per animals que porten el fong que la causa. No es d’estranyar que ho hagi agafat. Les tres germanes dormen en una manta en una habitació que la mare ha llogat perquè no haguessin de fer les 2 hores a peu de camí que tenen des de la casa fins la zona el projecte i l’escola. El que mengen és el que es dóna al projecte. Unes galetes i una tassa d’arròs amb llet. De totes maneres, la psicòloga, que sap bé les condicions de cada un, amb alguns, com elles, fa excepcions i els deixa repetir tant com vulguin i inclús emportar-se una ració cap a ‘casa’.

Profe ayudeme ! Por favorcito !’ son les paraules constants d’en Manuel. Adorat per tots, et roba el cor al minut de coneixe’l.  Fa el que sigui per captar l’atenció i que estiguin per ell. El seu germà gran, de 10 anys, sempre pendent d’ell. Molt responsable, tranquil i dolç. No es separen. Sorpresa nostra quan un dia sentim una veueta cridant ‘ porfavorcito ayúdeme profe! i al girar-nos ens trobem un 'Manuel petit'. És en Jose Luis, el germà petit. Iguals, però més petit i més trasto! La mare aquell dia estava malalta i no havia anat a vendre. Es dedica a la venda ambulant de gelatines i ‘gaseosas’. José Luis, de 2 anys i poc, és el que sempre l’acompanya. Des de llavors, sempre, tant quan fem una activitat com quan donem el ‘refrigerio’, Joel,el germà gran, demana un extra per el seu germà petit. És increïble com aquests nens es cuiden uns als altres. Entre germans, entre cosins, entre companys. Tot s’ho comparteixen. Si un no té, l’altre ni dona. I els surt de dins. Valoren molt certes coses que nosaltres no veiem lo que poden significar. 15 grams d’arròs, per exemple. No som conscients del que són. Es va fer un taller de boles de malabars. Es feien cobrint amb globus unes bossetes plàstic plenes amb una miqueeeeeta d'arròs. En Joel i en Manuel, van tornar al dia següent amb les boles buides d’arròs i plenes de sorra. ‘Profe! Mi mamá nos ha preparada el arroz con un huevo para comer en el cole’ explicaven tot contents. I no van ser els únics, algun va tornar amb els globus, sense l’arròs.

A les 6 de la tarda ja es fa fosc. A les 7 és totalment de nit. 7 i mitja tanquem el local, a menys que es facin tallers extres a mares o adolescents. Aquell dia no n’hi havia cap, i allà estava l’Oshin, una nena de 2 anys que normalment ve amb les seves germanes. Aquell dia havia vingut totalment sola, i al veure que ja no quedava ningú es va posar a plorar. La vam acompanyar a casa. Increïble la facilitat amb que caminava per allà, esquivava les pedres que trobava pel camí i afrontava l’empinada pujada de terra que hi ha abans d’arribar a casa seva. No hi havia ningú. Tot i que una cadena tancava la porta, es podia mig entreobrir. Lo poc que deixava veure la foscor era suficient perquè el cor se m’encongís al veure on vivia. La nena deia que la mare havia baixat a vendre. I ja és habitual que les mares baixin de bon matí a vendre i no tornin fins ben nit. I de mentres, la casa tancada i els nens fora. Sols.

Són algunes realitats que els somriures incondicionals amaguen. No pretenc dramatitzar ni victimitzar ni vull caure en el parany d’utilitzar la ‘morbositat’ d’aquestes històries per captar la atenció i induir la reflexió. No vull que els sentiments després de llegir aquestes històries siguin de pena o llàstima. Sinó de felicitat, de veure l’alegria i la il·lusió que poden donar petites coses. I no només a ells. A tots. Els hem d’envejar’ la capacitat que tenen de disfrutar de les petites coses de la vida.

Rutina Trencada

Per fi, dilluns, vaig conèixer el projecte del que formaré part aquest mes que estic a Cusco. Si no hagués estat per l'enorme retard del viatge, divendres ja hagués mitigat la curiositat que em menjava per dins. Però tot arriba, i lo bo es fa esperar. Després de 45 minuts de camí, part totalment aixafada dins una mini buseta que anomenen 'combi', i part plantant cara a una forta pujada que em feia quedar sense aire, vam arribar al 'local'. Assegua en un banc intentant recuperar la respiració, contemplava les increïbles vistes de la ciutat sencera. L'altura també té certes aventatges. Encara esbufegant, em creuava amb els primers somriures de petits curiosos que s'acostaven observant-me amb detenció esperant qualsevol petita senyal per ja abraçar-me i interrogar-me.  Estan acostumats al pas de voluntaris per el projecte i saben que en nosaltres troben les abraçades i atencions que a molts els manquen de mala manera... El tema de les carències afectives és un tema que està en el punt de mira dels diferents psicòlegs i treballadors que dia a dia s'esforcen per unes millors condicions d'aquests nens.



Vistes des del projecte.



Després d'una petita visita guiada per una ja veterana voluntària per els diferents 'locals' del projecte; Marlen, la coordinadora del projecte, ens va rebre i donar informació de primera mà sobre l'organització i funcionament de l'Assossiació Huchuy Yachaq. L'associació està en un barri marginal de les afores de Cusco, Hermanos Ayar. Està enfocat als habitants d'aquesta zona però també venen nens de barris dels voltants. L'associació va néixer amb la finalitat de proporcionar un lloc alternatiu per als nens que es dedicaven a la neteja de làpides dels cementiris o venda ambulant. Es pretenia disminuïr les hores de feina dels nens i oferir un programa assistencial per a ells i les famílies. L'associació s'ha integrat bé al barri i així ha anat marcant-se diferents objectius enfocats a la problemàtica social del barri. La desestructuració familiar, l'escassetat de recursos, risc d'exclusió social, l'alcoholisme i el maltractament infantil són el pa de cada dia. La feina és dura, els obstacles no falten, el progrés és lent, però petits avenços donen gran energia als membres per no tirar la tovallola i no perdre la motivació ni l'esperança.

Part del barri

Es fan tallers per a grups de totes les edats. Dilluns vam fer-ne un als pares de família. Estava enfocat al tema dels fills. La importància de l’afecte i de responsabilitats adequades a la seva edat. Nens de 7 i 8 anys tenen prácticament el rol de mare-pare envers els seus germans… Són temes delicats i que s'ha d'anar en compte amb el que es diu i sobretot com es diu. L’idioma amb alguns era un entrebanc. 3 de les dones tenien un castellà molt pobre, costava molt entendre-les. El quechua és el seu mitjà de comunicació Per sort, l’assistenta social el dominava. Vaig fer alguna posadeta  de pota al ignorar que algunes no sabien ni escriure el seu nom. De totes maneres, crec que jo li donava més importància que ells. Si bé al principi em sentia rara i em donava la sensació que l'interès i la involucració no era excessiva, sorpresa que em vaig enduur amb la progressiva participació que hi va haver. I no només això, sinó que els agraïments, comentaris del final i les demandes per una propera trobada, em van omplir i robar varis somriures de satisfacció. La majoria d’assistents eren dones, però també van venir 2 homes, un dels quals venia un pèl ‘feliç’. La meva admiració per aquestes dones, sobretot les d’aquests zones marginals, és enorme. Una pena que no tothom les vegi amb els meus ulls…

Tenia ganes de començar una nova rutina. Per molt que li donguem sempre connotacions negatives, la necessitem. Ens dona ordre, tranquil.itat i ens permet veure el progrés en el que fem. Un altre cop la meva paciència es va posar a prova. Quan ja havia saborejat i tastat la feina en la que tenia tantes ganes d’involucrar-me, ens anunciaven que segurament durant 2 dies no podríem pujar al projecte degut a un ‘paro’ regional. L’ambient està cargadet, les eleccions regionals estan molt a la vora. El paro era, però, per un tema més en concret. Els cusqueños protesten per la construcció d’una hidroelèctrica que prendrà aigua d’un riu de la regió per derivar-les al departament veí, Arequipa. La municipalitat d’Espinar, pertinent a la regió cusqueña, és la que es veu realment afectada per aquest projecte al tractar-se d’una zona emminentment agrícola on l’aigua del riu és un pilar bàsic. 

Acabava de començar la meva labor i ja tenia dos dies més lliures. I no és que els membres el projecte fessin vaga, sinó que tot el transport estava aturat. Les carreteres estaven totalment buides. No és com a casa nostra, que si hi ha vaga de autobusos prenem el vehicle particular. Les avingudes principals plenes de gent caminant i fent partits de futbol demostraven la importància del transport públic. No sentir els claxons constants que penetren les orelles en un dia de cada dia es feia estrany. Varem caminar per les avingudes principals i demés carrers fins al centre, on varem poder sentir els discursos dels manifestants. Càntics referents a la lluita del poble, a la resistència d’aquest i a la reclamació dels drets sobre recursos bàsics, com l’aigua. Discursos més propers a l’època dels nostres pares a casa nostre. I és que en aquests països, una bona part de ‘el poble’, encara viu en condicions mínimes.

Un taxista ens explicava que el sou del seu pare, professos a la ciutat, era de 300 soles. 1 euro són 3,5 soles. Així que feu contes. Tot i que l’economia és, recentment, considerada bastant sòlida, un 40% de la població encara viu sota els umbrals de pobresa i els índex de desigualtat són elevats.

Després d’aquests dos rars dies vaig poder tornar a disfrutar dels somriures d’aquests nens que em roben el cor. Dijous, però, tampoc va ser un dia de cada dia. Era el dia de l’estudiant, i com a tal, varem organitzar diferents activitats i jocs perquè fos un dia ‘especial’. Tot i que a ells els encantaria que cada dia fos així, l’endemà vam recuperar la normalitat i vaig estar treballant amb la psicòloga infantil fent constel.lacions familiars a un grup de 10 nens.

Aprofitant el cap de setmana gaudint dels menús de 3 soles, assistint a festivals i explorant diferents racons d e la ciutat, espero ansiosa l’arribada del dilluns per aprofitar bé la meva estància aquí, empapar-me i aprendre tot el que pugui i més.

PD. Dir que ja ha passat més d‘una setmana i que ja he tingut temps per trobar-vos a faltar. Petons.

Primers dies, primer cap de setmana.

Amb un ull mig obert i l’altre totalment tancat posava el meu primer peu a Cuzco. Només sortir de l’avió ja em veia envoltada de la bellesa d’aquesta antiga capital de l’imperi inca. I és que l’aeroport està prácticament al mig de la ciutat.  Una pena, perquè tot i que hi han projectes per traslladar-lo a les afores, sembla ser que els interessos de la capital no ho deixen tirar endavant. A Lima no li interessa que Cuzco passi a ser un aeroport internacional. Evidentment.

Acabava de passar la nit en blanc. I ja sabeu que jo m’adormo a qualsevol racó, però un jovenet ben perdut, entrajat i amb una placa on deia ‘hermanos de jesucristo no se ke’ va veure en mi la seva salvació. Es va aferrar a mi com el nen que no deixa anar la mà de la mare; i amb les seves paraules em va demostrar el rentat de cap que li havien fotut. Missioner mormó destinat a Colombia, 2 anys escoltant sermons  i aïllat de la realitat,  ara aterrava al seu país totalment despullat. Estalviaré citar frases seves... que no eren més que repeticions els discursos que havia sentit.

El cansament i la fred eren els meus dos enemics. El Sr Jorge m’esperava amb un cartell amb el meu nom complert i sense cap error. Que raro!  Després d’una agradable rebuda, ràpidament ens vam dirigir cap a la meva nova ‘casa’. M’esperava el remei contra els meus nous mals. Si bé el haver passat la nit a Bogotà, 2800 m d’altura, feien que el canvi d’altitud no fó tant radcal, els discursos de l’Edem, el noi mormó, van fer que el meu cansanci fos brutal i això era un gran enemic del soroche (mal d’altura). Un mate de coca m’esperava. Inclús les fulles em vaig haver de menjar. Això em recomanava la dona de la casa, la Sra Betty, que després de donar-me una enorme abraçada i mil petons, ja em tractava com a una filla. Després de pendre el remei casolà ja estava preparada per el que fos. I la falta d’hores de son, no van ser un impediment per començar a conèixer i patejar el preciós vall sagrat.

El vall sagrat els incas, ubicat als andes peruans, és una preciosa regió impregnada d’aquesta impressionant cultura. La inca. Situat al norest de la cuitat de Cuzco i de fácil accés des d‘aquesta, era una zona molt apreciada per els incas per la seva ferlitat. Diuen que és el millor lloc per conèixer i impregnar-se d’aquesta fascinant cultura. Apart de l’enorme quantitat de restos arqueològics i el màgic Machu pichu, la vall està formada per un conjunt de pobles andins, on les comunitats quechuas segueixen mantenint les seves arrels. Una carretera uneix els diferents poblats i facilita el recorregut per aquesta.  El cap de setmana he recorregut la part més sur de la vall. Començant per raqchi i visitant andahuaylillas, pikillacta i tipon; l’endemà vaig gaudir del més proper saqsayhuaman. Allà  feien un ritual, que té lloc un cop a l’any, més simbòlic que res, sobre el pas de l’adolescencia a l’adultesa. El Warachicu. Al ritme del so relaxant i nostàlgic e la flauta andina, els joves feien una serie de balls i havien de superar unes proves físiques amb l’obstacle el foc en el punt de caiguda. Es veu que hi ha bastants esforços per conservar les tradicions i l’idioma quechua. Una pena que un idioma, riquesa cultural d’un país, s’associi a la marginalitat i a la pobresa i sigui, a vegades,  un ‘motiu’ de rebuig social.



Un cap de setmana complert i intens. Ja acomodada en aquesta nova regió, les meves primeres sensacions han estat positives. Els mates de coca i la ingesta de les mateixes fulles han fet que el mal d’altura no hagi estat cap entrebanc per gaudir d’aquest nou entorn i la seva gent. Gent molt característica. Robes i pentinats típics andins. Llargues melenes negres precioses, recollides en una o dues trenes i cobertes per barrets. Bosses i robes de colors amb tons rosats i vermells llamatius. Ulls axinats, negres, amb mirades perdudes, com nostàlgiques. Gent tranquil.la, humil, tendre. Estic segura que interactuar i treballar  amb aquesta gent serà molt satisfactori.



La primera a saqsayhuaman i l'altre al centre de Cuzo. Tots estan allotjats a la casa on estic. La majoria també treballa en el projecte.Sóc la més jove ja que la menor té 31 anys. Tot gent molt interessant.



El Warachicu. No són les millors fotos del món.... Desde lluny, idesprés se'm va acabar la bateria i pum, fomuda.