Canvis

D’orella a orella era el meu somriure baixant les escales que guiaven els meus últims passos per la comunitat Hermanos Ayar. Els ulls aiguats els costava retenir les llàgrimes que volien baixar amb força perquè el pes de la tristesa del comiat era gran.

 La presència d’una de les persones més importants per mi, en Samuel, em va ajudar a no dramatitzar i a fer de la situació un ‘moment pont’. Pas d’ una experiència inolvidable, plena de sentiments, màgica, bonica, preciosa, més que genial a una plena de misteri, aventura, i il.lusió.  Escric ja inmersa en aquesta nova experiència de recórrer aquestes terres tan anhelades, però amb els pensaments volant, encara bastant freqüentment, cap a aquesta zona alta de la ciutat. Allà on una part de mi sempre estarà. I és que el temps vola, però certs sentiments són eterns. Igual que algunes imatges. L’imatge d‘en Jimmy abaixant el cap dient-me ‘estoy muy triste porque seguro que no vuelve’, o la d’en Marcos donant-me l’abraçada més gran que segons ell ha donat mai, o la de la Madelí regalant-me amb tot el carinyo una pulsereta feta per ella són un tresor enorme i etern. Cada vegada que em passin pel cap, se’m remourà tot, m’entrerà nostàlgia, recordaré molts moments i, lo més important, se’m tornarà a dibuixar un somriure d’orella a orella.

La festa de comit va ser tot un éxit. Molt intens. Igual que tota la setmana en sí. No em va donar temps a ‘assumir res’. Començar la setmana amb una neteja corporal forta no estava en els meus plans. I el passar casi tres dies al llit, netejant tot el meu interior, van fer que a moments pensés que no em donaria temps a fer-ho tot. Però quan les coses es fan amb amor, carinyo i il.lusió; surten. L’escenari per els titelles va quedar macu. I els migdies quedant-me al projecte enganxant cartrons amb l’ajuda d’alguns nens que no es separaven de mi han estat especials i la gana ha valgut la pena. L’atrapasomnis crec que ha sigut un detall molt maco. Fet per mi, amb l’ajuda de les altres noies, hi he penjat varis somnis que els mateixos nens han escrit. Molts desitjos de conèixer España, però també de que els voluntaris tornin. Alguns, no hi creien gaire ‘ como voy a pedir nada si soy pobre’, altres, poder més innocents, ben il.lusionats ‘y se pueden cumplir?’. Espero que alguns es puguin fer realitat, però sobretot,espero que, com nens que són, somiin i tinguin il.lusions.

El viatge amb en Samuel ja ha començat. Amb poques hores de son vam pujar el famós Waynapichu. Unes vistes espectaculars. I és que espectacular és tot el que hem vist. Hem estat rodejats de màgia, de cultura, de fascinació. Tot el cap de setmana amb la boca oberta, maravellats. Les sensacions són inexplicables i lo après és molt per concentrar-ho en poques línies. Així que la propera vegada que tingui més temps, escriuré amb totes les informacions rebudes sobre la culta inca. No serà aviat, perquè d’aquí unes horetes agafem el bus cap a Puno per explorar el famós llac titi-caca- L’orinador queda enrere. Però en una llibreteta anotem cada dia el que fem i com ens sentim. Així que no us preocupeu, Internet se’n troba a tot arreu. Espero no trobar-ne a les illes del llac. Però alguna paradeta per un ciber farem. Avui dia la nostra dependència al ‘estar conectats’ és enorme. Però tot sigui per amor i per ansies a saber de la nostra estimada gent.