Comiats i benvingudes

Això és un anar i venir de gent. Arriben uns i marxen d’altres. Cadascú té el seu moment. Tots som necessaris, ningú és imprescindible.

La noció del temps és quelcom extrany aquí. El temps passa volant, no tinc la sensació de que 3 setmanes hagin passat. Però al mateix temps estic ja tant immersa en aquest entorn, que em sento totalment part d’ell. Tot el que crec que he après, fet, i sentit sembla i no hi càpiguen en un període tan curt de temps.  

Ara ja comenta el compte enrere. Em queden pocs dies per la meva despedida del projecte. I tornem a estar amb la barreja de sentiments. Les abraçades que donaré aquesta setmana tindran una energia especial. Un intent d’absorció de quelcom, de congelació de petites mostres d’afecte i amor. Veig que tinc encara molt per fer, que podria veure molt més evolució en la feina que ara ja tinc més concretada. Però suposo que sempre hi ha algo més a fer, i tornem a estar amb el que he dit al principi. Ningú és imprescindible. Ja sabia que el meu pas per aquí era temporal, i com diu en un cartell a l’entrada el projecte, el millor regal que els podem deixar són bons records.

Amb aquesta idea al cap estic planejant el meu últim dia. Cal dir que la festa de comiat que la profe Fina va organitzar, contant amb la nostra col.laboració, ha estat una de les meves fonts d‘inspiració. Tots ens vam disfressar de pallassos. Sí si. Inclús la meva companya d’habitació Laura, que no és cooperant, es va involucrar fent els vestits i la presentació de l’espectacle. La improvització era la nostra única eina. Esperant el moment del començament de l’actuació sentia com els nervis em menjaven per dins. Al veure per l’entreporta la quantitat de nenes que estaven esperant per la nostra ‘sorpresa’ (uns 140) em van entrar unes ganes enormes de sortir corrents. Però com una campeona vaig devorar ‘l’escenari’. No cal ni dir lo encantats, excitats i emocionats que estaven els nens. Ara, jo… no tinc paraules per dir lo molt que vaig disfrutar del show. LLàstima que no varem fer vídeos.

Poder en farem de la meva, ja us explicaré que en sortirà. De moment l’estic preparant amb moltes ganes i il.lusió. Espero que als nens els quedi un bon record, i que les llàgrimes que no podré evitar que em caiguin siguin de felicitat i de satisfacció de veure el preciós mes que aquests petits cors peruans m’han donat.