Rutina Trencada

Per fi, dilluns, vaig conèixer el projecte del que formaré part aquest mes que estic a Cusco. Si no hagués estat per l'enorme retard del viatge, divendres ja hagués mitigat la curiositat que em menjava per dins. Però tot arriba, i lo bo es fa esperar. Després de 45 minuts de camí, part totalment aixafada dins una mini buseta que anomenen 'combi', i part plantant cara a una forta pujada que em feia quedar sense aire, vam arribar al 'local'. Assegua en un banc intentant recuperar la respiració, contemplava les increïbles vistes de la ciutat sencera. L'altura també té certes aventatges. Encara esbufegant, em creuava amb els primers somriures de petits curiosos que s'acostaven observant-me amb detenció esperant qualsevol petita senyal per ja abraçar-me i interrogar-me.  Estan acostumats al pas de voluntaris per el projecte i saben que en nosaltres troben les abraçades i atencions que a molts els manquen de mala manera... El tema de les carències afectives és un tema que està en el punt de mira dels diferents psicòlegs i treballadors que dia a dia s'esforcen per unes millors condicions d'aquests nens.



Vistes des del projecte.



Després d'una petita visita guiada per una ja veterana voluntària per els diferents 'locals' del projecte; Marlen, la coordinadora del projecte, ens va rebre i donar informació de primera mà sobre l'organització i funcionament de l'Assossiació Huchuy Yachaq. L'associació està en un barri marginal de les afores de Cusco, Hermanos Ayar. Està enfocat als habitants d'aquesta zona però també venen nens de barris dels voltants. L'associació va néixer amb la finalitat de proporcionar un lloc alternatiu per als nens que es dedicaven a la neteja de làpides dels cementiris o venda ambulant. Es pretenia disminuïr les hores de feina dels nens i oferir un programa assistencial per a ells i les famílies. L'associació s'ha integrat bé al barri i així ha anat marcant-se diferents objectius enfocats a la problemàtica social del barri. La desestructuració familiar, l'escassetat de recursos, risc d'exclusió social, l'alcoholisme i el maltractament infantil són el pa de cada dia. La feina és dura, els obstacles no falten, el progrés és lent, però petits avenços donen gran energia als membres per no tirar la tovallola i no perdre la motivació ni l'esperança.

Part del barri

Es fan tallers per a grups de totes les edats. Dilluns vam fer-ne un als pares de família. Estava enfocat al tema dels fills. La importància de l’afecte i de responsabilitats adequades a la seva edat. Nens de 7 i 8 anys tenen prácticament el rol de mare-pare envers els seus germans… Són temes delicats i que s'ha d'anar en compte amb el que es diu i sobretot com es diu. L’idioma amb alguns era un entrebanc. 3 de les dones tenien un castellà molt pobre, costava molt entendre-les. El quechua és el seu mitjà de comunicació Per sort, l’assistenta social el dominava. Vaig fer alguna posadeta  de pota al ignorar que algunes no sabien ni escriure el seu nom. De totes maneres, crec que jo li donava més importància que ells. Si bé al principi em sentia rara i em donava la sensació que l'interès i la involucració no era excessiva, sorpresa que em vaig enduur amb la progressiva participació que hi va haver. I no només això, sinó que els agraïments, comentaris del final i les demandes per una propera trobada, em van omplir i robar varis somriures de satisfacció. La majoria d’assistents eren dones, però també van venir 2 homes, un dels quals venia un pèl ‘feliç’. La meva admiració per aquestes dones, sobretot les d’aquests zones marginals, és enorme. Una pena que no tothom les vegi amb els meus ulls…

Tenia ganes de començar una nova rutina. Per molt que li donguem sempre connotacions negatives, la necessitem. Ens dona ordre, tranquil.itat i ens permet veure el progrés en el que fem. Un altre cop la meva paciència es va posar a prova. Quan ja havia saborejat i tastat la feina en la que tenia tantes ganes d’involucrar-me, ens anunciaven que segurament durant 2 dies no podríem pujar al projecte degut a un ‘paro’ regional. L’ambient està cargadet, les eleccions regionals estan molt a la vora. El paro era, però, per un tema més en concret. Els cusqueños protesten per la construcció d’una hidroelèctrica que prendrà aigua d’un riu de la regió per derivar-les al departament veí, Arequipa. La municipalitat d’Espinar, pertinent a la regió cusqueña, és la que es veu realment afectada per aquest projecte al tractar-se d’una zona emminentment agrícola on l’aigua del riu és un pilar bàsic. 

Acabava de començar la meva labor i ja tenia dos dies més lliures. I no és que els membres el projecte fessin vaga, sinó que tot el transport estava aturat. Les carreteres estaven totalment buides. No és com a casa nostra, que si hi ha vaga de autobusos prenem el vehicle particular. Les avingudes principals plenes de gent caminant i fent partits de futbol demostraven la importància del transport públic. No sentir els claxons constants que penetren les orelles en un dia de cada dia es feia estrany. Varem caminar per les avingudes principals i demés carrers fins al centre, on varem poder sentir els discursos dels manifestants. Càntics referents a la lluita del poble, a la resistència d’aquest i a la reclamació dels drets sobre recursos bàsics, com l’aigua. Discursos més propers a l’època dels nostres pares a casa nostre. I és que en aquests països, una bona part de ‘el poble’, encara viu en condicions mínimes.

Un taxista ens explicava que el sou del seu pare, professos a la ciutat, era de 300 soles. 1 euro són 3,5 soles. Així que feu contes. Tot i que l’economia és, recentment, considerada bastant sòlida, un 40% de la població encara viu sota els umbrals de pobresa i els índex de desigualtat són elevats.

Després d’aquests dos rars dies vaig poder tornar a disfrutar dels somriures d’aquests nens que em roben el cor. Dijous, però, tampoc va ser un dia de cada dia. Era el dia de l’estudiant, i com a tal, varem organitzar diferents activitats i jocs perquè fos un dia ‘especial’. Tot i que a ells els encantaria que cada dia fos així, l’endemà vam recuperar la normalitat i vaig estar treballant amb la psicòloga infantil fent constel.lacions familiars a un grup de 10 nens.

Aprofitant el cap de setmana gaudint dels menús de 3 soles, assistint a festivals i explorant diferents racons d e la ciutat, espero ansiosa l’arribada del dilluns per aprofitar bé la meva estància aquí, empapar-me i aprendre tot el que pugui i més.

PD. Dir que ja ha passat més d‘una setmana i que ja he tingut temps per trobar-vos a faltar. Petons.