Primers dies, primer cap de setmana.

Amb un ull mig obert i l’altre totalment tancat posava el meu primer peu a Cuzco. Només sortir de l’avió ja em veia envoltada de la bellesa d’aquesta antiga capital de l’imperi inca. I és que l’aeroport està prácticament al mig de la ciutat.  Una pena, perquè tot i que hi han projectes per traslladar-lo a les afores, sembla ser que els interessos de la capital no ho deixen tirar endavant. A Lima no li interessa que Cuzco passi a ser un aeroport internacional. Evidentment.

Acabava de passar la nit en blanc. I ja sabeu que jo m’adormo a qualsevol racó, però un jovenet ben perdut, entrajat i amb una placa on deia ‘hermanos de jesucristo no se ke’ va veure en mi la seva salvació. Es va aferrar a mi com el nen que no deixa anar la mà de la mare; i amb les seves paraules em va demostrar el rentat de cap que li havien fotut. Missioner mormó destinat a Colombia, 2 anys escoltant sermons  i aïllat de la realitat,  ara aterrava al seu país totalment despullat. Estalviaré citar frases seves... que no eren més que repeticions els discursos que havia sentit.

El cansament i la fred eren els meus dos enemics. El Sr Jorge m’esperava amb un cartell amb el meu nom complert i sense cap error. Que raro!  Després d’una agradable rebuda, ràpidament ens vam dirigir cap a la meva nova ‘casa’. M’esperava el remei contra els meus nous mals. Si bé el haver passat la nit a Bogotà, 2800 m d’altura, feien que el canvi d’altitud no fó tant radcal, els discursos de l’Edem, el noi mormó, van fer que el meu cansanci fos brutal i això era un gran enemic del soroche (mal d’altura). Un mate de coca m’esperava. Inclús les fulles em vaig haver de menjar. Això em recomanava la dona de la casa, la Sra Betty, que després de donar-me una enorme abraçada i mil petons, ja em tractava com a una filla. Després de pendre el remei casolà ja estava preparada per el que fos. I la falta d’hores de son, no van ser un impediment per començar a conèixer i patejar el preciós vall sagrat.

El vall sagrat els incas, ubicat als andes peruans, és una preciosa regió impregnada d’aquesta impressionant cultura. La inca. Situat al norest de la cuitat de Cuzco i de fácil accés des d‘aquesta, era una zona molt apreciada per els incas per la seva ferlitat. Diuen que és el millor lloc per conèixer i impregnar-se d’aquesta fascinant cultura. Apart de l’enorme quantitat de restos arqueològics i el màgic Machu pichu, la vall està formada per un conjunt de pobles andins, on les comunitats quechuas segueixen mantenint les seves arrels. Una carretera uneix els diferents poblats i facilita el recorregut per aquesta.  El cap de setmana he recorregut la part més sur de la vall. Començant per raqchi i visitant andahuaylillas, pikillacta i tipon; l’endemà vaig gaudir del més proper saqsayhuaman. Allà  feien un ritual, que té lloc un cop a l’any, més simbòlic que res, sobre el pas de l’adolescencia a l’adultesa. El Warachicu. Al ritme del so relaxant i nostàlgic e la flauta andina, els joves feien una serie de balls i havien de superar unes proves físiques amb l’obstacle el foc en el punt de caiguda. Es veu que hi ha bastants esforços per conservar les tradicions i l’idioma quechua. Una pena que un idioma, riquesa cultural d’un país, s’associi a la marginalitat i a la pobresa i sigui, a vegades,  un ‘motiu’ de rebuig social.



Un cap de setmana complert i intens. Ja acomodada en aquesta nova regió, les meves primeres sensacions han estat positives. Els mates de coca i la ingesta de les mateixes fulles han fet que el mal d’altura no hagi estat cap entrebanc per gaudir d’aquest nou entorn i la seva gent. Gent molt característica. Robes i pentinats típics andins. Llargues melenes negres precioses, recollides en una o dues trenes i cobertes per barrets. Bosses i robes de colors amb tons rosats i vermells llamatius. Ulls axinats, negres, amb mirades perdudes, com nostàlgiques. Gent tranquil.la, humil, tendre. Estic segura que interactuar i treballar  amb aquesta gent serà molt satisfactori.



La primera a saqsayhuaman i l'altre al centre de Cuzo. Tots estan allotjats a la casa on estic. La majoria també treballa en el projecte.Sóc la més jove ja que la menor té 31 anys. Tot gent molt interessant.



El Warachicu. No són les millors fotos del món.... Desde lluny, idesprés se'm va acabar la bateria i pum, fomuda.